Cisjordània i Gaza

by

Estimat director:

Les imatges que, al llarg de les darreres setmanes, ens han arribat de Rafah en el conflicte entre Israel i Palestina són difícilment suportables i demostren les grans dificultats que troba la pau per a regnar en aquell territori on, d’ençà la creació de l’estat d’Israel, sempre ha estat precària. De fet, en aquest conflicte hi ha tres resolucions de l’ONU que ho resumeixen gairebé tot: La resolució 181 (de 1947), quan el territori estava sota mandat de la Gran Bretanya, que recomanava la seva partició en dos estats: un de jueu (56,47% del territori, amb una població de 490.000 jueus i 325.000 àrabs), i un altre d’àrab (43,53% del territori, amb 807.000 àrabs i 10.000 jueus). Jerusalem, amb 100.000 jueus i 105.000 àrabs, seria administrada internacionalment. D’aquesta resolució va néixer Israel.

Fou l’any 1967 quan, amb la guerra dels sis dies, el govern de Golda Meir i del seu ministre de Defensa Moshe Dayan, Israel ocupà Cisjordània i Gaza. Aleshores, la resolució 242, aprovada el 22 de novembre de 1967 i reiterada l’any 1973 per la resolució 338, exigí la retirada israelita dels terrotoris ocupats i consagrà el principi negociador de “territoris per pau”. Tanmateix, aquesta resolució ha resultat polèmica perquè, com analitzava no fa molt Xavier Batalla (La Vanguardia, 18/4/04), en la seva versió anglesa, demana “la retirada de territoris ocupats”, mentre que en la francesa demana la “retirada dels territoris ocupats”. Però si el debat sobre la retirada “d’alguns” o de “tots” els territoris havia esdevingut ja crònic i interminable, la intervenció de Bush beneint el pla d’Ariel Sharon sobre Gaza i Cisjordània ha fet bocins aquella resolució i ha aconseguit que s’esvanís (definitivament?) l’esperança de la pau.

De tota manera, tret dels molt optimistes (“feliços els nets de cor!”, diuen les benaurances) gairebé tots els observadors estaven ja convençuts que no era realista (ni factible) un retorn a les fronteres anteriors al 1967.

L’objecte, però, d’aquesta carta no és, amic director, criticar la política agressiva de Sharon –absolutament condemnable des de qualsevol punt de vista, el qual, sens cap mena de garantia i, emparant-se en una hipotètica lluita antiterrorista, ha destruït centenars de cases de la franja de Gaza i ha deixat a més de 15.500 persones sense llar-, sinó esbrinar per què el seu partit –el Likud- votà contra la retirada de la franja de Gaza propugnada per Sharon.

Potser que per entendre la disparitat de criteris entre el Likud i Sharon hàgim d’acudir a realitat demogràfica d’aquesta territoris ocupats: A Gaza hi viuen 1,3 milions de palestins, dels quals més de 900.000 són refugiats que es tralladaren a aquesta regió un cop van perdre les seves cases l’any 1948. I al seu costat hi viuen també 7.500 colons jueus, que són, per tant, menys de l’u per cert de la població total. Atès que els jueus són benestants i que la pobresa s’estén només entre els palestins, Sharon s’adonà que els ocupats palestins sempre tindrien un gran avantatge democràfic en aquesta zona i –com ha apuntat Neve Gordon, que és professor en el Departament de Política i Govern de la Universitat Ben Gurion, d’Israel (El País 21/5/04)– ja no estava dispost a seguir assignant escandaloses quantitats de recursos per protegir “el punyat de colons jueus que viuen allí.”

Els colons, però s’hi oposaren i, durant els dies previs al referèndum, anaren convencent els votants del Likud perquè refusessin la proposta de Sharon, i acabaren persuadint el 60% dels votants. Per què?

La resposta és senzilla, segons Gordon: Perquè els colons sabien que en els territoris ocupats el principi de dret compta molt menys que els fets que es donen sobre el terreny. Això ho aprenguen del mateix Sharon, que fou el pare del pla d’assentaments (il·legals segons l’ONU) sobre les zones ocupades. Per tant, sempre segons Gordon, una retirada de Gaza aixecaria un precedent perillós: seria la primera vegada que es desmantellarien assentaments israelites en el context del conflicte entre aquests i els palestins. I si això succeia a Gaza, ¿a sant de què no havia també de succeir a Cisjordània?

Sharon no acceptà, però, aquests raonaments i, si bé va perdre una votació, no ha perdut, ni molt menys, la guerra. I ha decidit seguir endavant amb el seu pla original i amb la seva campanya. De fet, Sharon esta convertint Gaza –i això segons veus molt respectables- en un nou Líban. I la tàctica dóna resultats. “Avui –escriu Meiron Benvenisti a Ha’Aretz de Tel-Avid (Courrier International 2/6/04), els assetjants adopten la mateixa tàctica, aquella que consisteix a difondre rumors alarmants i a procedir a disparar trets d’advertència. I un cop, carregats de por, els habitants fugen de les seves cases, els assetjants afirmen que ells no són responsables d’aquesta fuita, per a poder tot seguit destruir aquestes cases a la vista que ‘tanmateix estan buides i abandonades’. Estam, doncs, davant un vocabulari asèptic i una terminologia militar que camuflen –segons diu Meiron Benvenisti- un desig primitiu de venjança i un nacionalisme sense fre.”

La veritat és que Sharon ha acabat convencent els seus que l’operació duta a terme aquestes darreres setmanes es basa en la necessitat de barrar el pas al terrorisme i, a diferència de la invasió de Beirut de l’any 1982, aquest cop, fins i tot el Tribunal Suprem israelià ha donat llum verda a l’actuació governamental.

D’alguna manera, Sharon està destruint Gaza per a acabar retirant-se d’aquest territori ocupat militarment, un territori en el qual el gran augment demogràfic dels pobres (els palestins) està acabant amb les possibilitat de subsistència dels rics (els colons israelians). Si se’n sortirà o acabarà plegant-se a l’opinió publica internacional, això no ho sabem. Però, tot i les discrepàncies del Likud (que no són, evidentment, les mateixes que podríem oposar-hi tu o jo, estimat director), Sharon compta amb el suport majoritari del país i amb el paraigües de Bush que, en aquest punt (com en tants d’altres), ha tirat per la borda tots els esforços de Clinton, el seu predecessor en el despatx oval.

Una realitat, però, agreuja el drama: Que, per a fer front a Sharon, no trobem entre els palestins un líder que pugui rebre un clar suport internacional. Perquè, coneguda la meva opinió sobre Sharon, no és millor la que tinc d’Arafat. D’ell, Arahem B. Yehoshua, un dels darrers monstres sagrats de la literatura hebrea contemporània i una de les personalitats morals de la vida pública a Israel, ha dit: “Aquest personatge és la pitjor cosa que podia succeir als palestins, a causa de la seva necessitat vital d’anarquia”. I no és que Avraham B. Yehoshua sigui sionista. Res més lluny d’això. Ell és un dels pocs jueus que ha estat capaç de dir el següent: “Nosaltres els jueus hem de comprendre que ells els palestins han travessat una experiència única en la Història. De sobte, una nació, considerada gairebé com una comunitat religiosa, se’ls va adreçar tot dient: ‘El vostre país és, en realitat, el nostre país’ Imagineu! (…) I després de no haver-los deixat sinó el 22% de Palestina, els vàrem prendre la resta. De fet, no els hem dit altra cosa que això: ‘Vosaltres mai més no tindreu la condició de ciutadans dins la vostra pàtria, vosaltres mai no tindreu allò que, fins un afamat de Calcuta té dret a tenir: un carnet d’identitat”.


%d bloggers like this: