La consciència d’Europa

by

Estimat director:

Entre la celebració del seixantè aniversari del desembarcament dels aliats a Normandia (del qual et parlava en la meva darrera lletra) i les eleccions del proper diumenge que determinaran la nova composició del Parlament europeu, es manté latent el debat sobre Europa que avui sembla que interessa només als polítics però que, anys enrere, sobretot durant l’època d’entreguerres (1918-1940), preocupà vivament als intel·lectuals. Com sigui que és aquesta una qüestió que va tenir certa transcendència dins l’àmbit de la cultura catalana i que a mi sempre m’ha interessat, deixa’m que te’n doni el meu punt de vista.

1. Repensar Europa

De fet, fou a cavall de les dues grans guerres quan la sensació de crisis de la civilització europea semblà que s’instal·lava en la ment de molts pensadors contemporanis, i fou la causa d’obres tan remarcables com les d’Oswald Spengler, de Henri Massis, de Nicolás Berdiaieff i de molts altres pensadors que es van veure en la necessitat de defensar o d’atacar alguns o tots els principis sobre els quals s’havia bastit la cultura europea contemporània. De tota manera, potser el primer assaig que va polemitzar la sobre la crisi de la consciència europea fou el de Paul Hazard intitulat precisament així: La Crise de la conscience européenne: 1680-1715, del qual en pots trobar una edició a Fayard (Paris 1978).

Entre nosaltres fou un pensador català d’entreguerres, Ramon Esquerra (gran economista i millor amic del meu enyorat Marçal Pascuchi), que s’hi va referir especialment en un llibre publicat l’any 1936 (Lectures europees, Publicacions de “La Revista”, Barcelona, 1936), bo i observant les semblances que, segons ell, presenta el període estudiat per Paul Hazard amb els anys trenta del segle XX. Segons ell ens diu, en realitat es tracta de dos períodes en els quals Europa sembla fer examen de consciència.

Esquerra explica que, al costat de la gran preocupació creada per la inseguretat dels interessos particulars, alguns intel·lectuals que s’havien plantejat el problema de la decadència de la civilització occidental van interpretar el futur immediat com una nova Edat Mitjana o bé com els inicis d’un nou Renaixement. Deu anys després que Esquerra publiqués el seu assaig, concretament el 1946, Julien Benda, tot lamentant-se que Europa no hagués tingut consciència de la seva unitat espiritual, ans ben al contrari hagués decidit d’afavorir els nacionalismes particulars per sobre de l’esperit de “consciència europea”, reconegué, però –en això com Ramon Esquerra-, que l’esperit europeu havia aparegut amb força dins el segle XVIII, amb homes que no sols posseïen una cultura cosmopolita, sinó que glorificaven i practicaven uns valors superiors al de les cultures estrictament nacionals. Aquests eren els homes dels quals Voltaire deia l’any 1767 que formaven a Europa el que ell qualificava com una república immensa d’esperits cultivats. Benda citava concretament l’obra de L. Durmont-Wilden, L’Esprit-européen, i també la ja referida de Paul Hazard, Crise de la Conscience européenne, de la qual, com he dit, havia parlat detingudament Ramon Esquerra. De tota manera, Benda creia que aquest moment europeista va clausurar-se al llarg del segle XIX (“La conciencia de la unidad europea”, a El Espíritu Europeo, Editorial Guadarrama, S.L., Madrid, 1957).

El debat obert sobre aquesta qüestió va tenir, doncs, certa importància i autors com Splengler i Berdiaeff van participar-hi amb cert èxit. Aquest darrer va escriure al respecte: “En nuestros tiempos parece que vacilen los viejos, los seculares fundamentos del mundo europeo. En Europa se desplaza todo lo que parecía estabilizado por la costumbre y, trátese de lo que se trate, ya no siente uno la tierra firme bajo sus pies; el terreno es volcánico y son posibles todas las irrupciones, tanto en lo material como en lo espiritual.” (Una nueva Edad Media, Editorial Apolo, Barcelona 1937.)

També intervingueren en el debat filòsofs com Karl Jaspers (Ambiente espiritual de nuestro tiempo, Labor, Barcelona 1933), o com Ortega i Gasset el qual, en una sèrie de conferències pronunciades sota el títol de Qué pasa en el mundo i, posteriorment, a La rebelión de las masas (Espasa-Calpe, Madrid, 1929) s’encarava a la crisi del seu temps. Ortega, en efecte, en un moment d’aquesta obra es demana qui comanda al món. I ell mateix es respon amb pessimisme: Europa –escriu- té greus dubtes sobre si comanda o no, i sobre si demà comandarà. De fet, Ortega constata una gran desmoralització general: “Europa se ha quedado sin moral”, precisa, i observa que les empreses nacionals europees s’han quedat petites, no són ja suficients, ni tampoc incitants i menys encara tècnicament possibles.

Els enfocaments d’uns i altres són, com pots veure, amic director, molt diversos. Així, per exemple, en predir Oswald Spengler la decadència del món occidental, parlava com un deixeble de Nietzsche que havia vist la gran guerra (La decadencia de occidente, Espasa-Calpe, Madrid, 1940). Henri Massis, en canvi, defensava la cultura occidental contra els atacs spenglerians, i ho feia des d’una perspectiva eminentment francesa o, més concretament, catòlica i maurressiana (Défense d’Occident, Paris, 1937).

Una mica abans que ells, a finals del segle XIX, Mathew Arnold s’havia demanat com podien preservar-se les normes d’excel·lència en una societat de masses i havia respost que només podia preservar-les una élite intel·lectual. Aquesta élite no havia de deixar-se contaminar per les influències populars, amb l’esperança que la seva norma acabaria conduint la humanitat vers una posició millor. Doncs bé, aquest concepte d’élite intel·lectual féu fortuna entre grups força diversos, tant per la seva formació com per les seves posicions ideològiques dins la societat dins el primer quart del segle XX. Sense anar més lluny, a la França dels anys 20, Romain Rolland parlava sobre el deure que tenia l’intel·lectual de transmetre valors humanístics en una era de ferro, mentre Julien Benda, en la seva obra més coneguda (La trahison des clercs, Bernard Grasset éditeur. Paris 1927), acusava els intel·lectuals d’abandonar la seva funció com a élite i de descendir a la plaça del mercat. I també a Alemanya –tot i que des d’una perspectiva força diferent-, el grup que va formar-se entorn del poeta Stefan George feia un gran elogi del paper de les élites intel·lectuals. De fet, aquest grup es concebia a si mateix com una élite que havia de conduir Alemanya vers una vida millor separant el que era bo i bell del materialisme contemporani.

Doncs bé, aquests moviments intel·lectuals –que no necessàriament responen al mateix perfil ideològic- podrien qualificar-se com el producte d’una élite esteticista. De fet, una gran part d’aquests moviments estètics d’élite situaren en el vèrtex de la seva concepció intel·lectual els poetes, als quals concebien com una força regeneradora de la política i de la societat, per contraposició a aquelles altres élites que formaven els tècnics del poder. Aquestes –a diferència de les primeres- també creien amb la direcció de l’élite, però no estaven interessades en la “veritat” ni tampoc en la “bellesa”, ans es proposaven d’utilitzar el seu coneixement de la naturalesa del poder per a establir un culte al poder pel poder, creença que es va veure reforçada per les experiències de la primera guerra mundial.

2. Catalunya i la consciència europea

Una mostra d’aquests debat intel·lectual sobre la crisi de la consciència europea de què et parlava ahir, va tenir lloc a les pàgines de la revista Mirador, de Barcelona, entre el desembre de 1935 i l’abril de 1936, sota el títol ben explícit d’Els intel·lectuals i Europa. L’introduïa Georges Soria amb uns mots plens d’inquietud davant la sèrie d’esdeveniments polítics i econòmics que s’obrien davant seu, els quals no auguraven sinó densos presagis sobre el futur immediat del continent europeu. Soria era conscient que un dels miratges més perillosament esvaïts del seu temps era aquell que determinades consciències penedides havien anunciat després de la guerra de 1914 a 1918: Aquell que anunciava una Europa reconciliada per fi amb ella mateixa després de molts anys d’enfrontaments. La major part dels pensadors, imbuïts d’una ideologia generosa, varen creure llavors en la formació d’una Europa que no fos ja un mite d’existència més o menys difusa, sinó una realitat vivent en els cors dels homes i dels governants. El miratge, però, amic director, s’esvaïa en comprovar que les cartes del castell europeu s’havien finalment repartit d’acord amb els temperaments nacionals i que els joves es trobaven, a mitja dècada dels trenta, amb les mans buides i sense la possibilitat d’adoptar un ideal europeu que els fos comú.

Davant això, Mirador recollí l’opinió de diferents autors que reflexionaven en veu alta sobre la crisi que arrossegava cada cop més l’ànima europea, alhora que també es qüestionaven el paper de l’intel·lectual. Julien Benda –que fou el primer a intervenir en aquest debat- opinava que el problema europeu era un problema moral i criticava els intel·lectuals que pensaven que una simple transformació econòmica produiria ipso facto la transformació dels esperits. Per això els convidava a actuar davant un món que, com mai, es mostrava indiferent a la reflexió dels clercs. De fet, segons Benda, les civilitzacions de les diverses nacions d’Europa estaven determinades molt més per aquesta civilització europea que no pas pels caràcters estrictament nacionals. Tanmateix es confessava pessimista davant l’avenç de les concepcions tancades dels móns nacionals.

D’aquest debat són interessants algunes altres opinions que no vull deixar de recollir: Paul Valéry considerava l’esperit europeu com una noció que havia esdevingut una mena de mite en l’esperit dels intel·lectuals, un mite que podia tanmateix precisar-se si provàvem de descobrir què significava en cada un de nosaltres. El vèiem aleshores com una combinació tan complexa d’elements tan íntims, provinents de totes les races d’Europa, que ens obligava a constatar que, qualssevulla que fossin els nostres sentiments personals, hi havia en realitat dos homes en cadascú de nosaltres i que, segons les circumstàncies, tan aviat era l’home nacional, tan aviat l’home europeu el que emergia. Malgrat tot, Valéry no volia declarar-se pessimista perquè no podia imaginar que “un pensament fortament aplicat i concentrat a un problema, en aquest cas el de l’esperit europeu, pogués, baldament aquest esperit fos el d’un solitari, restar sense efectes” (Mirador, 10/12/1935). Georges Duhamel insistia, com Benda, en la idea que el paper de l’intel·lectual havia estat i continuava essent poc decisiu en la defensa d’un esperit europeu que s’ensorrava. Sentia un dolor immens per aquesta realitat –l’esperit europeu- que es trencava, i reclamava un paper a l’intel·lectual, a qui corresponia el deure d’assegurar-ne la guàrdia (Mirador 26/12/1935). A diferència dels anteriors, Romain Rolland es negava a centrar-se en un “esperit europeu” que, segons ell, implicava un estadi ja superat, i que comportava finalment un “nacionalisme” més ample que el de les nacions. D’altra banda, Rolland, tot i que no negava la independència dels esperits, creia –contràriament a Duhamel- que l’intel·lectual no estava dispensat d’actuar (Mirador 2/1/1936). De la seva banda, André Maurois, tot i que es considerava europeista, se situava davant Europa amb un plantejament escèptic. Creia –com Rolland- que l’intel·lectual havia de barrejar-se amb el temps, però es confessava escèptic davant els resultats que podia aconseguir (Mirador 9/1/1936). De fet, Jules Romains es mostrava duríssim amb els intel·lectuals del seu temps que, per cert, vivien en una època que, en la seva opinió, no era altra cosa que “una Exposició Universal de Covardia cívica”. I malgrat això –afirmava-, “cap jornada de la història humana no ha necessitat mai com aquesta el coratge dels intel·lectuals”. Perquè “mai cap no ha tingut una necessitat tan vital de veure-hi clar, de veure alt i de veure lluny”. Mai cap no ha tingut tampoc “una necessitat semblant d’ésser protegida contra la fascinació dels falsos ídols, o d’ésser guarida de llur embruixament”. Crític, doncs, amb el seu temps, Romains creia tanmateix en la creació d’una Europa unitària, fora de la qual no veia “cap salvació per a la nostra civilització universal”. Per aconseguir-la, però, confiava més en els homes d’Estat que en els intel·lectuals, en uns homes que fossin capaços de crear una “tècnica” que permetés de cristal·litzar el mite de la unitat europea (Mirador 16/1/1936). Per últim, L. Levy-Bruhl reclamava als intel·lectuals un esforç per a descobrir les causes del mal que patien les societats i, si era possible, els remeis. I els prevenia contra les opcions “nacionalistes” (Mirador 22/4/1936).

De tots aquests pensadors, Julien Benda fou l’analista de la crisi més citat en les publicacions periòdiques catalanes de principis dels 30. No vull dir amb això que l’anàlisi de l’escriptor francès exercís una gran influència sobre els pensadors catalans d’aquell temps, sinó simplement que els seus plantejaments, o part dels problemes que ell posà de manifest, foren també els que plantejaren alguns intel·lectuals catalans entre els quals podem destacar el poeta J.V. Foix i, l’arquitecte i escriptor Nicolau M. Rubió i Tudurí.

Sobre aquesta mateixa qüestió, Josep Maria Balaguer (en una tesi doctoral incomprensiblement inèdita) ha afirmat que, si deixem de banda moltes de les diferències que sorgeixen entre uns i altres, la necessitat de reconduir el paper de l’intel·lectual que es planteja en relació al context polític català -però amb voluntat de definició d’un model genèric-, té un punt de referència i por tenir un argument de validació en el fet que, en el context de la crisi europea, un plantejament semblant estigui penetrant a Catalunya amb una certa força. D’altra banda –sempre segons Balaguer-, el discurs de Benda posa de manifest un dels problemes d’aquest tipus d’intel·lectual català, un problema al qual Foix és extraordinàriament sensible: la necessària rejustificació del catalanisme en funció de les diferents conjuntures internacionals. I això no vol dir un canvi en la concepció de les seves bases, sinó una adequació del tipus de defensa del catalanisme en relació al context internacional. I el que diu aquest context és que aquesta justificació no pot basar-se en un discurs “nacionalista”, és a dir d’estricta defensa de la nació que té o aspira a tenir estat, sinó aquell que mostri el catalanisme com una força que pot contribuir precisament a atacar aquest tipus de “nacionalisme”, entre d’altres coses perquè, mantenint una fórmula orsiana, el catalanisme ha de contribuir a resoldre a Catalunya els problemes d’ordre universal. En definitiva –prosegueix Balaguer- J.V. Foix continua passant per maurrassià, però el context polític català i europeu, l’estan duent a un discurs més bendista.

Potser et demanaràs, amic director, per què he mostrat tant d’interès en aquest debat intel·lectual d’entreguerres, que he tractat bàsicament des de la perspectiva catalana. Doncs, molt simplement, perquè en aquestes darreres setmanes, tot i que vivim ja inserits dins l’europeisme d’una UE que és una realitat molt més avançada que aquella quimera intel·lectual dels anys trenta, he observat una gran pobresa intel·lectual en els debats. És com si els clercs de què parlava Julien Benda (i això em sulfura) haguessin abdicat de la seva missió i haguessin deixat tota la responsabilitat exclusivament a mans dels polítics, d’aquests professionals del poder que, per definició, han abdicat del compromís intel·lectual.


%d bloggers like this: