Europa està en deute amb els nord-americans

by

Estimat director:

Fa exactament deu anys que vaig tenir l’oportunitat d’assistir a alguns dels actes de celebració del cinquantè aniversari del desembarcament dels nord-americans a Normandia i t’asseguro que és impressionant de veure aquell immens cementiri on reposen els cossos de milers de joves (la majoria cristians, però també alguns jueus) que moriren el sis de juny de 1944 per alliberar Europa de la invasió dels nazis. Sobre aquells espadats imponents, altívols i verds que reben l’embat de les ones de l’Atlàntic, o bé des de les platges plenes de dunes i de vegetació per on desembarcaren, el ciutadà europeu que estima els valors de la llibertat i de la democràcia, que creu en una convivència pacífica, intel·ligent, participada i respectuosa dels uns amb els altres, no pot deixar d’emocionar-se en recordar aquell fet terrible, aquell autèntic sacrifici que feren els joves marines nord-americans, que no dubtaren a immolar-se per defensar uns principis que ells consideraven superiors. De fet, aquells joves nord-americans eren els germans dels avis dels joves marines nord-americans que han envaït l’Iraq i que han provocat l’actual situació de crisi, que, no sols no s’ha apaivagat darrerament, sinó que s’ha agreujat per mor de les tortures que han comès sobre presos indefensos, contravenint d’aquesta manera totes les normes del dret internacional.

No hem d’oblidar-nos d’això, evidentment! Però tampoc d’aquella intervenció heroica, gràcies a la qual Europa es convertí, acabada la guerra, en una terra on floririen novament les sembres de la democràcia i que, un cop desapareguda la dictadura comunista de la Unió Soviètica, s’ha finalment estès a tots els països de l’est europeu i ha permès que, avui, siguin ja vint-i-cinc els estats que formen la Unió Europea.

Record avui aquesta efemèride de 1994 a les costes de Normandia per dues raons: La primera, perquè el proper diumenge, dia 6, se celebrarà, precisament en aquelles platges protagonistes del desembarcament aliat, l’any 1944, la reunió de disset caps d’Estat i de Govern, entre ells George Bush, la reina Isabel II de Anglaterra i el seu primer ministre Tony Blair, el canceller alemany Gerard Schröder i el president de Rússia, Vladimir Putin. I en segon lloc, perquè un lector d’aquestes cartes que setmanalment et dirigeixo, em diu –tot referint-se a la que vaig publicar-te fa dues setmanes- que en el debat aquell a què feia referència entre Scruton i Vollmer, no el convenç la posició d’aquest darrer segons la qual “només els pobladors dels Estats individuals poden dur a terme, pels seus propis esforços, la democràcia” i que, des de fora, només podem aportar als països subjugats experiències i coneixements. ¿Per ventura –es demana (o demana al que ell denomina irònicament “els nostres amics progressistes europeus”)- no haurien estat satisfets els demòcrates espanyols que els estats democràtics europeus haguessin intervingut a Espanya per a treure’ns en Franco de sobre, els anys cinquantes?

Al meu interlocutor no el convenç gens ni mica aquesta postura de la intel·lectualitat europea intrínsecament antinord-americana. I afegeix: “Els mateixos cervellets (…) que per dècades i quasi un segle van justificar i recolzar les guerres o invasions dels russos ‘pel futur benestar dels pobles’ o no van fer res per evitar el genocidi iugoslau –ací, a casa nostra-, ara es trenquen la roba davant les ‘bones intincions’ dels americans”.

No crec, evidentment, que siguin les mateixes les raons que justificaren l’actuació dels nord-americans a Europa l’any 1944 que les que ha adduït darrerament Bush per a intervenir a l’Iraq, però sí que és certa una cosa: Que en un i altre cas estem parlant dels nord-americans. En efecte, aquest país absolutament demonitzat per tota la intel·lectualitat gauchiste europea és el mateix que salvà Europa de la barbàrie nazi, el mateix que permeté que els europeus recuperessin la seva perduda llibertat. Com també és cert que els nostres socis actuals d’Europa –sobretot els més pròxims i, en concret, els francesos i els anglesos- foren els qui abandonaren els seus correligionaris espanyols a la seva (mala) sort, i no només durant els anys cinquantes- sinó ja molt abans, concretament en aquells dies terribles de 1937 i de 1938, quan les hordes feixistes de la reacció s’imposaven per la força de les armes (amb l’impagable ajut dels seus còmplices italians i alemanys) a un exèrcit, el de la República, que obeïa les ordres d’un govern legalment i democràticament constituït (tot i les grans mancances que oferia, que tampoc no ho hem d’oblidar) el qual va trobar-se absolutament sol quan els francesos i els anglesos decidiren no intervenir.

Perquè resulta frapant –per no dir un mot força més terrible- que un socialista com Léon Blum proposés, el 22 de juliol de 1937 la formació del “Comitè de No Intervenció”, d’acord amb les primeres decisions del qual, el 8 d’agost, França tancava les seves fronteres amb Espanya. Això, en la meva opinió –i deixa’m dir finalment la paraula- fou una canallada que condemnà els republicans espanyols a la derrota, i fou també una manca absoluta de solidaritat democràtica, que no pogué solucionar l’esforç de molts intel·lectuals d’esquerres, com per exemple d’André Malraux, que no dubtaren d’aportar el seu esforç personal en defensa dels principis que la República representava.

Durant aquells mesos de 1937, l’ambaixador d’Espanya, Álvarez del Vayo, va aprofitar la intensificació de la guerra per a atreure l’atenció mundial sobre el drama que es vivia a Espanya. Però els anglesos i els francesos, tot i que semblaven tenir el cor amb el govern de la República, li negaren un ajut que mai no es va produir. Per això, quan en el mes d’abril de 1938, va caure el govern format per Blum, Nicolau M. Rubió, va recriminar-li durament la seva actitud no intervencionista: “Les llibertats de l’Europa occidental –va escriure Rubió- tenien dret a esperar més d’ell: tenien dret a esperar-ne una política nova i activa” (Última Hora, 9/IV/1938). En definitiva, tenien dret a esperar una intervenció armada en favor seu.

Bé, em sembla, amic director, que he sortit una mica d’estudi. O potser no tant, perquè al cap i a la fi parlàvem de la solidaritat dels demòcrates i, atenent als criteris del meu interlocutor, de si tenia o no raó Vollmer quan, emparant-se en la filosofia de Kant, negava el dret a utilitzar la guerra per a propagar les idees i les institucions democràtiques. És clar que ni l’Europa envaïda pels alemanys és comparable a l’Iraq de Saddam Hussein, ni tampoc els motius que empenyeren el president Roosevealt a decidir el desembarcament de Normandia tenen gaire cosa en comú amb els que adduïa Bush per a envair i ocupar l’Iraq, la qual cosa, però, no ens impedeix de teoritzar sobre les causes de la “guerra justa” o de si és o no justificable utilitzar la força en comptades ocasions.

El que sí, però, hem de constatar avui, és que les celebracions que es faran dissabte vinent a Arromanches (Calvados) seran força diferents de les que van tenir-hi lloc fa deu anys. Amb la presència excepcional del canceller alemany i del president rus, l’encontre deuria il·lustrar, aquest cop, la definitiva reconciliació de les grans potències i, això no obstant, l’acte se celebrarà ben segur sota la síndrome del podriment de l’escenari iraquià sota la ocupació anglo-nordmericana. A diferència de la cerimònia de fa deu anys, aquesta vegada la psicosi terrorista deguda a l’Onze-S, la invasió de l’Iraq i la recent carnisseria de Madrid, cobriran amb la seva ombra el record d’un fet realment memorable que els demòcrates europeus mai no hem d’oblidar.


%d bloggers like this: