Estimat director:
Em demanes que et doni la meva opinió respecte de com s’ha resolt la crisi política que va esclatar fa temps a l’Ajuntament des Castell, a aquest ajuntament en el qual, per raons d’empadronament, jo estic cridat a votar cada cop que la democràcia (com la Marina) em crida. I la resposta és que s’ha resolt de l’única manera possible, i, sobretot, de l’única manera que permetrà una estabilitat política i, per tant, la governabilitat del municipi. Qualsevol altra solució (ni que fos més coherent des del punt de vista polític o ideològic) comportava la inestabilitat i, de manera gairebé segura, el desgovern. Per tant, m’agradi més o m’agradi menys (que això no té cap importància) el pacte que s’ha produït entre els cinc regidors del PP i els dos del PSOE que no són precisament els trànsfugues, però que possiblement ho esdevindran un cop els òrgans centrals del partit resolguin el que —incomprensiblement i imperdonablement— no han sabut resoldre els òrgans locals, el pacte —dic— em sembla l’única sortida que, ara per ara, resultava possible.
De tot aquest complicat i, sobretot, confús espectacle que els polítics ens han ofert sense necessitat de pagar entrada, ningú no n’ha sortit ben parat. O potser m’equivoco, perquè és possible que només el PP hagi sabut jugar les cartes amb intel·ligència. Mentre l’atomitzada esquerra que conformen PSM, EU i els Verds (tres partits amb un regidor cadascun!) es movia entre els tòpics de sempre (que si al poble s’ha votat esquerres, que si l’alcaldessa és una ambiciosa de poder, que sí l’única solució possible passa per ells amb el PSOE, però sense n’Irene, sobretot sense n’Irene!) i el PSOE es convertia en un circ (primer les dues dissidents, després la sobtada desafecció del tinent de batle-secretari de l’agrupació local, en contra, però, del parer de part important d’aquesta agrupació local i, finalment, amb la intervenció tardana, graponera i, sobretot, covarda, dels dirigents insulars), mentre tot això passava —dic—, el PP esperava tranquil i prudent que la pilota que, per les raons més estúpides del món, els socialistes havien llençat a l’aire, caigués per gravetat dins el seu propi jardí. I així ha estat. Amb la subtilesa d’un llinx i amb l’astúcia d’una guineu, s’han fet amb el poder municipal. I ho han fet sense, com qui diu, moure’s de casa, i —guaita que n’és de bonic, això— sense haver de defenestrar l’alcaldessa a la qui, simplement, han sostingut quan els seus (i també els teòricament més pròxims —i dic teòricament perquè jo dubto que realment ho siguin—) la volien destronar. És, certament, mal d’entendre, però és així.
I ara digue’m: ¿Creus tu que era possible de trobar una estabilitat amb un pacte de govern entre els tres representants del tripartit, les dues trànsfugues i les restes d’un PSOE, no sols dividit, sinó rebregat i malmès? ¿Realment creus tu que això era viable?
Si obviem el judici que ens mereixen les persones que han protagonitzat la tragicomèdia des Castell i pensem en la necessitat imperiosa que hi havia de trobar una solució que permetés de restaurar la normalitat a l’administració municipal, haurem de convenir que el pacte que finalment s’ha produït resulta acceptable. Com a mínim, s’ha format una majoria que governarà la vila i permetrà que es Castell surti d’aquest atzucac on la irresponsabilitat i el mal fer dels seus polítics l’havien conduït. I això, a la vista del panorama que se’ns presentava, no és poc. Passarem els tres anys que ens manquen per a tornar a les urnes amb una mica de pau i decidirem aleshores què volem per al nostre poble. I potser ho endevinarem o, potser, ens tornarem a equivocar i continuarem donant el nostre suport a un conjunt de persones a les quals podríem ornar amb els més durs qualificatius, cosa, però, amic director, que m’he d’estalviar de fer.
“Es temps de precarietat”, afirmava l’altra dia Zygmunt Bauman (Polònia, 1925) en una lúcida entrevista que Daniel Gamper publicava en el suplement “Culturas” de La Vanguardia (12/5/2004). Ell, per a mostrar aquest sentiment, emprava el terme alemany “Unsicherheit” el qual, segons explicava, només pot ser traduït per un conjunt de paraules: incertesa, inseguretat i vulnerabilitat, especialment. Tanmateix reconeixia que podíem definir-lo també pel mot “precarietat”, que és el que jo he utilitzat a l’encapçalament d’aquest paràgraf. I Bauman descrivia aquesta precarietat com un sentiment d’inestabilitat que hem d’associar a la desaparició de punts fixos en els quals puguem situar la nostra confiança. I això es tradueix immediatament en una desaparició de la confiança en un mateix, en els altres i, finalment, en la comunitat. De fet —reconeix Bauman— aquesta incertesa té molt a veure amb la confiança perduda en les institucions, en el càlcul de riscs en què incorrem i en el compliment de les expectatives.
L’entrevista, amic director, no anava pel camí que jo he traçat en aquesta carta ni, naturalment, ens serveix per a completar l’explicació de la matèria que, a instància teva, he pres com a objecte d’aquest escrit, però m’ha vingut a la memòria per la frase esmentada al principi, aquesta que diu que “És temps de precarietat”, i jo crec que és una frase molt exacta a l’hora d’aplicar-la (amb totes les excepcions que vulguis) a la situació política que vivim. No és, evidentment, incorrecte que els partits tinguin un programa bàsic al qual hagin d’ajustar el seu comportament, però no puc entendre que no siguin capaços de comprendre allò que és tan bo d’entendre: que “l’home no està fet per al dissabte”, sinó a l’inrevés, i que el sentit comú exigeix, algun cop, d’utilitzar la intel·ligència per a, si és necessari, modificar aquest programa bàsic general. ¿No fou acceptable, i fins i tot ben acceptat, que el PSM pactés, fa uns anys, amb al PP tota una legislatura per a sortir del desastre on l’alcalde socialista Peralta havia conduït el municipi? Es tractava d’un cas excepcional que requeria també solucions excepcionals. I, com a mínim, haurem de reconèixer que produí resultats excel·lents, aquell pacte, el qual permeté que, a la legislatura següent, es tornés a la normalitat. I no sols tu recordaràs aquell pacte, amic director, també haurien de recordar-lo alguns protagonistes de l’afer actual. És temps de precarietat, doncs, ja ho sé, però, tot i així, ¿tan difícil era per al PSOE de trobar una sortida que fos (sobretot per a ell) menys traumàtica de la que, amb la seva tossudesa, finalment ha propiciat?
És curiós que, en política —com passa també sovint en l’àmbit de la religió—, hi hagi coses de poca importància que provoquin gran escàndol, mentre que d’altres, al meu entendre força més escandaloses, amb prou feines mereixen un comentari displicent. ¿I per què et dic això, estimat director? Doncs perquè, si bé comprenc —i fins i tot alabo— que el PSOE no vulgui (en principi) pactar amb el PP en els municipis, crec que, haver-ho fet a es Castell mitjançant un pacte raonat i escrit, hauria estat molt menys escandalós que, per exemple, haver creat del no-res un càrrec costós, sobrer, i possiblement inútil, per a permetre que el secretari general del partit continuï vivint a costa dels pressupostos de l’Estat.
I ningú no sembla que se n’hagi aixecat una cella! Són —diran— coses que passen. I res més.
Josep Maria Quintana 