Tot interpretant Emmanuel Kant

by

Estimat director:

Fa dos-cents anys de la mort d’Emmanuel Kant (Königsberg 1724-1804), d’aquest gran pensador del Segle de les Llums, influenciat per Hume i per Rousseau, que va passar la seva vida tractant de donar resposta a les següents qüestions: Què puc saber? Què he de fer? Què m’és permès d’esperar? Doncs bé, amb motiu d’aquest aniversari, i mitjançant un exercici intel·lectual remarcable, dos pensadors d’avui, el conservador anglès, Roger Scruton (1944), i l’alemany i membre dels Verds, Antje Vollmer (1943), han mantingut un debat filosòfic sobre el conflicte iraquià a partir del pensament de Kant, el qual —recordem-ho—havia desenvolupat la idea de la pau perpètua (“El projecte de la pau perpètua”, 1795) fonamentada en el dret internacional. I és precisament aquesta idea la que ha provocat la discussió.

Scruton sosté que Kant hauria dit que sí a una operació l’objecte de la qual era aconseguir una pau durable a l’Iraq, mentre que Vollmer no pot imaginar-se un Kant que justifiqui una intervenció com aquesta que, segons creu, es basa en la mala fe.

Scruton creu que una guerra que es fa en nom de la pau pot situar-se, tant en el pensament de Kant com en el dels seus predecessors, dins la tradició de la guerra justa, dins el model de la bel·ligerància legítima. I raona: “Suposem el següent cas. Ens trobem confrontats a un Estat manifestament despòtic, que no és ni una república (Kant entén per “república” un estat on el poble és l’autor de les lleis que el governen i on cap dirigent no pot situar-se per damunt d’aquestes lleis) ni és tampoc membre de la Lliga de les Nacions, un Estat que es mofa dels drets elementals dels ciutadans i on el poder establert comet crims regularment (…) Suposem ara que hi ha una potència més important, una república que sent un foc per a establir el sistema republicà de poder a la resta del món (…) Suposem que aquesta potència més important es persuadeix de poder destruir l’Estat despòtic causant el mínim de sofriment al seu poble, menys, en tot cas, del que li causaria el règim despòtic si continuava exercint el poder. Suposem que, fent això, sorgís l’esperança de plantar el germen de la república en una regió del món que fins aleshores no havia conegut altra cosa que despotismes i dominacions imperials. Suposem també que les seves intencions fossin igualment de crear les condicions d’una pau durable en una regió on la pau es trobava constantment compromesa per tirans i per fanàtics. Suposem, doncs, tot això i, després, demanem a Emmanuel Kant: ¿És legítim que la meva república hipotètica [EEUU]faci la guerra al meu Estat despòtic [Iraq] també hipotètic? Els seus principis l’obligarien a respondre ‘sí’.”

Vollmer s’oposa a aquest raonaments amb uns altres: Primerament, i acceptant d’entrada que la història recent de l’Iraq és, sens dubte, la història d’un dèspota i d’un assassí que havia comès crims innombrables que no hem de subestimar, ell creu que els Estats Units fonamentaren les seves raons de guerra en dos punts que han resultat falsos: d’una banda, en l’afirmació que Saddam Hussein posseïa armes de destrucció massiva susceptibles de ser desplegades en tot moment; i d’una altra, en l’afirmació que l’Iraq era un dels suports majors del terrorisme internacional. “El resultat de la guerra no ha permès provar cap d’aquests dos arguments. És, doncs, difícil que Kant aprovés una iniciativa fonamentada de mala fe sobre tantes inexactituds i tants errors de judici”.

Segonament, tot i acceptant que val la pena de patrocinar la idea d’escampar el model de govern republicà arreu del món, Vallmer creu, però, que Kant “mai no hauria aprovat la difusió dels ideals republicans per les armes”. I qüestiona també la suposició de Scruton d’acord amb la qual l’expansió dels ideals de pau justifiquen la guerra quan aquesta es du a terme amb el mínim de sofrences del poble. I es basa, no sols en el resultat incert d’una guerra que, un any després d’haver finalitzat oficialment, provoca centenars de morts cada mes, sinó també en el posicionament dels Estats Units pel que fa referència al conflicte israelopalestí. “Vist d’aquest angle, és difícil de creure els Estats Units quan afirmen que han intervingut per aportar la pau. Un cop més, és difícil de veure Kant sortir avalador d’aquesta perillosa empresa”, afirma.

Per últim, Vollmer contradiu l’opinió de Scurton d’acord amb la qual la república hipotètica de què parlem [EEUU] ha provocat aquesta guerra amb l’esperança d’instaurar la democràcia i una pau duradora a la regió. Segons ell creu, “la mancança d’aquest raonament es troba en el fet que només els pobladors dels Estats individuals poden dur a terme, pels seus propis esforços, la democràcia. Des de l’exterior —diu Vollmer— nosaltres no podem aportar altra cosa que el nostre coneixement de la democràcia i de les institucions, i també la nostra experiència. Però transportant la guerra a l’estranger mai no s’arriba a una democràcia ni a una pau duradora. Emmanuel Kant ho hauria comprès més que cap altre”.

El debat, amic director, tot i que l’he hagut forçosament de reduir, m’ha semblat intel·ligent i alliçonador pel que té de component intel·lectual. És evident que m’ha convençut més Vollmer que Scruton, però també és cert que l’opinió del pensador anglès és més difícil de sostenir que la de l’alemany, la qual es troba més en consonància amb la nostra manera de veure les coses (i dic nostra perquè m’imagino que també tu la comparteixes, amic director). Tanmateix, sovint et sorprens quan et lliures pel pendent de la reflexió, i aviat experimentes un vertigen (gens còmode, per cert) que et trasbalsa i que sembla que et faci perdre el sòl que tens dessota els peus.

Sense anar més lluny, i tractant també de la guerra d’Iraq, acabo de llegir un article que m’ha provocat aquesta mena de sensació. El signava Giovanni Sartori al milanès Corriere della Sera. Sartori que, contràriament al que podries pensar, no és un conservador sinó un liberal d’esquerra, ha criticat durament la decisió de Zapatero de treure les tropes espanyoles de l’Iraq: “La guerra de Bush ha estat un desastre —afirma Sartori—, però l’Europa de José Luis Rodríguez Zapatero anuncia un desastre molt més gran encara”. No em queda espai per a raonar in extenso el pensament de Sartori, el qual, si bé accepta —com acceptem avui la majoria— que els americans van atacar l’Iraq quan aquest no era de cap manera una base de guerra al servei del terrorisme islàmic, creu, però, que, a conseqüència de la guerra, la situació ha variat tant, que abandonar aquest país a la seva sort comportarà, no només un desastre per als iraquians, sinó per a tot el món occidental. Ultra el que poguéssim pensar de les motivacions que adduïren els americans per a justificar la guerra, el fet és —sempre en opinió de Sartori— que “si ells fracassen (es refereix als EEUU) i són abandonats pels seus aliats, aleshores veurem néixer aquest Estat terrorista que abans no existia. L’Afganistan, miserable, no podia oferir a Bin Laden altra cosa que camps d’entrenament. L’Iraq, en canvi, és ric en petroli i pot fornir el terrorisme internacional de totes les estructures que calen per a produir armes químiques i bacteriològiques, les quals tindran un vertader poder de destrucció. Si no comprenem això —conclou Sartori— no trobarem solucions al problema.”

Estam, doncs, davant una opinió que no és agradable de sentir, i que tampoc no ha de ser necessàriament la correcta, però, a despit d’equivocar-me, he de confessar-te que em sembla intel·ligent.


%d bloggers like this: