Estimat director:
Tot i que, cada dia que passa, els mitjans de comunicació escrita intenten ampliar la seva comesa (diuen que fins i tot El País publicarà una revista d’opinió de comú acord amb The New York Times), molt em tem que el teu ofici esdevingui aviat un cant de sirena, i que els qui, com jo, ens dediquem a opinar des de les pàgines de la premsa escrita, canviarem aviat aquest suport material per un altre tipus de suport, que de cap manera podríem qualificar d’espiritual sinó de virtual: el que representen els weblogs que es propaguen per internet.
Com t’he dit altres vegades, m’agrada mantenir algun tipus de correspondència amb algun dels meus lectors, un dels quals m’ha fet saber que havia rebut un premi com el millor blogger del moment. Ja intueixo la cara que fas en llegir aquest mot, perquè no deu diferir massa de la que jo vaig posar en comunicar-me la notícia. “Suposo que he de felicitar-te –vaig respondre al meu interlocutor—, i així ho faig, però potser que hauries d’explicar-me què és un blogger!”
La resposta no es féu esperar: “Blogger és —em deia— algú que escriu blogs. Blog és una abreviació de weblog, paraula formada per web i log. Tu ja coneixes el significat de web i pel que fa a log et diré que vol dir diari o llibre de bitàcola (aquells llibres on es consignen les incidències que passen en els vaixells durant la navegació). Per cert, ¿sabies que Noam Chomsky escriu un weblog?” “Ai caratsus! —em vaig dir— Quin desastre! El gran creador de la gramàtica generativo-transformacional escrivint un weblog i jo acontentant-me amb aquestes pobres Lletres de batalla!”
I afegeix el meu interlocutor: “Els weblogs són eines molt útils. En general, els qui dominen molt un tema els empren per anar explicant coses sobre aquell mateix tema. Per exemple: El programador del meu gestor de correu electrònic explica els seus avenços, comenta els problemes i, si cal, demana ajuda. Miquel de Icaza, un gurú del programari lliure, explica què pensa sobre el futur del programari. Però no tot són tècnics. Per exemple, l’economista Alberto Lafuente explica coses d’economia; uns periodistes de Tele5 preocupats per l’Orient Mitjà comenten tot el que va succeint en aquella regió; i la gent de ‘Libro de notas’ es dedica a llegir diaris i a seleccionar els articles que creuen que són més interessants (per cert que alguna de les meves Lletres de batalla hi han sortit, no et creguis, no, amic director).
”El perfil del blogger sol ser el mateix: Una persona o grup de persones que dominen molt un tema i que es dediquen a compartir els seus coneixements. Ells guanyen un reconeixement que els pot ser útil per a adquirir clients, influència, etc. Però no sempre és igual. També hi trobem aquell qui escriu contes, aquell qui explica la seva vida (aquests solen ésser adolescents de 15 anys), aquell que parla només d’un grup de música o que hi penja fotografies; aquell que fa política; aquell que s’organitza socialment, etc. I així ad infinitum.
”En resum, els webloggers o bloggers, som com a formigues i ens dediquem a recuperar coneixements, a reciclar-los i a exposar-los. Entre tots ens expliquem coses i aprenem. I ho fem sense intermediaris ni controls, descentralitzadament, amb tota llibertat, sense pressions de cap casta. Això crea unes xarxes socials molt potents, xarxes d’intel·ligència col·lectiva capaces de detectar, per exemple, les mentides del ministre d’interior després d’un atemptat. Sempre hi haurà algú que domini prou d’un tema qualsevol com per a posar en dubte una versió donada. Doncs bé, només l’ha d’escriure al seu bloc (weblog) perquè tots la coneguem. Després, la comunitat s’encarregarà de difondre-la i completar-ne la crítica.
”I, com és que ara hi ha weblogs i abans no? Doncs perquè abans no hi havia l’eina adequada. Abans, per a escriure un weblog calia saber elaborar un sistema de gestió de continguts, això vol dir programar. Ara, en gran part gràcies al programari lliure, ja no cal saber programar, amb quatre clics pots tenir un weblog en marxa. La barrera d’entrada és nul·la, només cal tenir idees i guanyar lectors. A això hem de sumar-hi les tecnologies que permeten processar millor els continguts de weblogs dispersos. Jo tinc un programa que va als weblogs, en llegeix els continguts i me’ls baixa al disc dur. Així, amb una ullada, puc saber qui ha escrit coses noves i què ha escrit.
”Pot ser et cau una mica lluny tot això, però a tu que tens un despatx agradable i una bona connexió, potser t’interessaria entrar en aquest món. Pensa que són les xarxes socials electròniques les que han permès que no guanyés qui havia de guanyar les darreres eleccions. Ara, no només la informació flueix molt més ràpidament, sinó que, a mesura que avança per la xarxa, es va processant i seleccionant.
”Per cert que, en acabar el missatge, he trobat una cosa ben divertida que demostra que dominar els mecanismes del món electrònic dóna poder. Ves a ‘Google’ i cerca la paraula ‘ladrones’. Veuràs que el primer resultat que s’obté fa referència a una institució que molta gent com jo critiquem constantment. (Per al teu coneixement, amic director, et diré que, després de comprovar-ho, he vist amb gran sorpresa, que la primera referència que trobem en cercar ‘ladrones’ al ‘Google’ és la SGAE, o el que és el mateix, la ‘Sociedad General de Autores y Editores’, la bèstia negra dels defensors del programari lliure!). ¿I com és que surt la primera? Doncs perquè el mètode que empra ‘Google’ per a processar les pàgines és públic ( i no privat) i, per tant, es poden pensar maneres per a influir amb transparència en els resultats. Això s’anomena ‘Google Bombing’ i beu directament de la filosofia ‘hacker’. És a dir, es tracta d’utilitzar informació pública ben coneguda per a aconseguir un objectiu no esperat (i no em demanis com qualificaria jo jurídicament aquestes actuacions perquè no et sabria respondre).
”Durant la crisi del ‘Prestige’ vam aconseguir —continua dient-me el meu interlocutor— i dic ‘vam’ perquè jo vaig participar-hi, que en cercar “Prestige” el primer resultat fos una pàgina que criticava l’actuació del govern Aznar. Ara, aquest ha caigut i la pàgina és ja la quarta o la cinquena. Mira, la informació a seques no és poder. El poder implica el coneixement, i la tecnologia ens ha donat les eines per a processar la informació i convertir-la en coneixement. Els ciutadans electrònics no volem enciclopèdies centralitzades com la de Diderot, volem viquipèdies.”
”Aquesta és l’essència dels nous temps. Val la pena de no perdre el tren.”
No sé què en penses tu, d’això, amic director. Jo crec que el meu interlocutor (que, com hauràs endevinat, és molt més jove que nosaltres) té tota la raó del món i que aquest —el món, vull dir— avança a un ritme força més intens del que nosaltres podem seguir. Però tanmateix m’agrada intentar-ho, ni que sigui per no enterrar-me en vida, cosa que em doldria molt. ¿Aconseguiré d’estar mínimament al dia? No sé què dir-te, estimat amic. I molt em tem que tu tampoc no sabries respondre’m.
Ah! I un altre dia et parlaré del les viquipèdies (i també del ciberespai). Avui, la matèria ja m’ha esgotat. Em pots ben creure.
Josep Maria Quintana 