“Grândola, vila morena”, 30 anys de la Revoluçao

by

Estimat director:

Record aquell 25 d’abril de 1974 (aquests dies n’ha fet trenta anys) amb absoluta claredat. A punt d’estrenar la meva llicenciatura en lletres, assistia a Barcelona a uns seminaris d’Història contemporània a l’Arxiu Històric de la ciutat, quan les ràdios, tot i la manipulació franquista que sofrien, escamparen arreu la notícia de la revolució portuguesa. Oh, la revolució! Havíem estat tant de temps pensant-hi i esclatava, de sobte, a Portugal, un país que els progressistes mai no contemplàvem.

Fou l’any 1932 quan l’economista António de Oliveira Salazar, un home elegant i de bones maneres, va ser designat primer ministre de Portugal, el qual, un any després, imposava una nova Constitució que instituïa una dictadura nacional i catòlica d’inspiració maurrassiana (per cert, amic director, que un dia haurem de conversar una mica sobre la influència que exercí Charles Maurras entre nosaltres i, més concretament, sobre alguns polítics catalans durant el primer quart de segle XX). Oliveira Salazar instaurà, doncs, un règim de partit únic, eliminà tota oposició i reduí al no-res la llibertat de premsa. Aquest nou règim prengué, el 1933, el nom d’Estado Nôvo i, com totes les dictadures, es va prometre durar mil anys.

Oliveira Salazar no era, però, un incompetent, i com el seu homòleg espanyol, Francisco Franco, aconseguí de mantenir la neutralitat durant la Segona Guerra mundial. A diferència, però del nostre caudillo, que tostemps flirtejà amb els nazis i els feixistes, Oliveira Salazar arribà a acords amb els Aliats, als quals permeté d’utilitzar les Açores com a base militar. Aquesta actitud li va permetre d’entrar a l’OTAN l’any 1949, i això (a més de l’inestimable ajut que li proporcionava la PIDE —nom de la terrible policia política portuguesa—) semblava garantir el seu règim fins a l’eternitat.

L’any 1961, Oliveira Salazar prengué, però, una decisió política que, a la llarga, tindrà conseqüències: De mantenir, costi el que costi, l’imperi colonial portuguès, un imperi vastíssim, en el qual s’hi incloïa Angola, Moçambic, Guinea Bissau i Timor-Oriental; un règim, per tant, que tenia molt poc en comú amb les nostres més aviat escasses possessions africanes.

Tot i que Oliveira Salazar no va veure la fi del règim (atès que morí l’any 1970 després d’haver deixat el poder l’any 1968 a conseqüència d’una hemorràgia cerebral), aquesta va arribar l’any 1974 de la mà de l’esclat colonial, que va precipitar-ne la caiguda. Tanmateix les coses no es veien aquells anys amb la mateixa claredat que les veiem ara, perquè, com ens confessa un dels més grans escriptors portuguesos vius, António Lobo Antunes (tinent metge a Angola entre 1971 i 1973), molt pocs albiraven aleshores la possibilitat de fer caure el règim portuguès. “Yo estaba convencido —diu Lobo Antunes —que la dictadura sería eterna. Todo el mundo lo estaba.” Tanmateix reconeix que “Ernesto Melo Antunes (un dels caps de la revolució d’abril que era, per aquells anys, capità i amic de Lobo Antunes) siempre pensó que se podría hacer algo para derribarla” (“Culturas” La Vanguardia, 28/4/2004).

El problema colonial, amic director, fou, doncs, bàsic per a comprendre la “Revolució dels clavells” de Portugal, i ens explica alhora les grans diferències que marcaven la realitat política portuguesa de l’espanyola d’aquells anys.

A Espanya, hi havia un malcontentament amb el règim que es feia patent sobretot en aquelles generacions de ciutadans que no havien fet la guerra civil. Però en cap moment aquesta dissidència no amenaçà vertaderament el règim. Franco, no ho oblidis, amic director, morí al llit com un heroi, amb una processó incomptable de ciutadans que el ploraven, i la democràcia espanyola mai no fou conseqüència d’una ruptura amb el sistema —tal com proposàvem des de l’oposició— sinó una “concessió” de les forces del règim (perquè Suárez era realment això: les forces del règim) el qual, amb l’inestimable ajut del nou rei, tingué el gran mèrit de comprendre allò de “renovarse o morir” i —sortosament!— optà per la renovació.

A diferència de nosaltres, Portugal va viure immers en una autèntica guerra colonial entre 1961 i 1974. Segons càlculs força exactes, se sap avui que més d’un milió de joves portuguesos foren mobilitzats per a fer front a les tropes rebels d’Angola, Moçambic i Guinea. L’any 1973, hi havia encara 150.000 homes defensant el darrer imperi colonial europeu a l’Àfrica. Cap a finals de 1974, uns 8.800 portuguesos havien mort en combat i més de 15.000 havien retornat ferits a la metròpoli. I —xifra importantíssima aquesta— durant els darrers mesos del conflicte, un 22 per cent dels joves en edat de combatre no s’havien presentat a les seves casernes, tot preferint l’exili a participar en una guerra colonial. El mateix Lobo Antunes reconeix que “antes de irnos a África, durante la instrucción, yo le decía [a Ernesto Melo Antunes] que iba a desertar”.

Aquest era, doncs, el clima que, en aquell Portugal que governaven aleshores Americo Tomás (com a cap d’estat) i Marcello Caetano (com a primer ministre) va impulsar els joves capitans a escriure una de les etapes més increïbles, més caòtiques i més belles de la història del segle vint —la “Revolució dels clavells”— als compassos de Grândola, vila morena, una cançó revolucionària del poeta José Alfonso que va ser el senyal triat pel misteriós Moviment de les forces armades (MFA) per a prendre els punts estratègics del país.

En vint-i-quatre hores, i sense a penes un sol tret, queia un règim que havia durat quaranta-vuit anys. I rendint-se a l’evidència, Marcello Caetano acceptava de donar el poder a un home que d’alguna manera li oferia més confiança que els joves capitans rebels: el general del monocle, el famosíssim general Spínola (l’únic militar d’alta graduació que havia discrepat de la política colonial mitjançant un llibre que esdevingué famós per aquells dies, Portugal e o futuro). El dia 28 d’abril, pel matí, Tomás i Caetano eren destituïts. A frec del capvespre, el lider socialista Mario Soares tornava del seu exili francès. I el mateix feia, dos dies més tard, Alvaro de Cunhal, stalinista avant la lettre i mític dirigent del Partit comunista que, dit sia de passada, era l’únic partit fortament organitzat. Aquests foren els dos els grans protagonistes del 1 de maig de 1974, que reuní —O povo uinido jamais será vencido— un milió de manifestants a Lisboa. De fet, aquella fou l’única foto que es feren junt Soares i Cunhal. A partir d’aquell precís moment, estigueren profundament enfrontats en la vida política portuguesa.

Mentrestant, amic director, nosaltres restàvem bocabadats a Barcelona contemplat, incrèduls i alhora feliços, aquell esclat de joia portuguès, encara que el pas del temps ens hagi demostrat que la revolució, en el sentit més esquerrà i romàntic que aleshores teníem d’aquest mot, no va sobreviure a l’eufòria d’aquells primers moments. Com ha escrit Jordi Coca (“Culturas”, altre cop) —que era casualment a Lisboa en aquelles dates— “ese mundo antiguo, y señorial sólo para unos pocos, empezó a desmoronarse aquel 25 de abril de hace treinta años. Estaba podrido, y en parte hizo fracasar poco después los grandes cambios anunciados… Pero nadie me quitará haber gritado en Lisboa vivas a la revolución y haber creído con ingenuidad que el pueblo unido jamás será vencido. No es verdad, pero en todo caso fue muy hermoso”.


%d bloggers like this: