“Sic transit gloria mundi”

by

Estimat director:

Un lector més diligent que tu, que analitza amb lupa les meves cartes, em comenta l’apareguda fa dos dijous i em diu coses força interessants que m’agradarà d’explicar-te. Ah, per cert! El meu lector no és de lletres, és físic per més detalls, circumstància que d’alguna manera l’allibera del dolce dire niente de què parlava l’altre dia Ignasi Mascaró i ens convida a tenir-lo en compte. Comprova-ho per tu mateix: “El llibre que m’estic llegint ara es diu L’usage du monde, i el seu autor és Nicolas Bouvier, un Suís que va anar en cotxe des de Ginebra fins a l’extrem orient durant els anys 50. Les primeres nevades el van agafar a Tabriz, una ciutat de l’Azerbadjan que en aquells moments, i encara ara, es troba en territori persa. Com que la neu i el cotxe són incompatibles, es va haver de quedar en aquelles terres tot l’hivern, i més concretament en aquella ciutat. Bouvier ens explica moltes coses del que allí va veure: L’ashura, la relació entre sunnites i xiïtes… Respecte d’això darrer ens explica que l’odi entre ells era visceral i que, a més, la majoria de sunnites de Tabriz eren kurds, circumstància que feia que l’odi que els professaven fos encara més intens. Aquest arribava fins al punt que, si un kurd es moria a la ciutat, no tenia un enterrament digne. D’altra banda, convé saber que els xiïtes els enterraven panxa cap avall i mai mirant cap a la Meca, per tal que no anessin al Paradís.

Per cert, ¿sabies que a l’Iraq hi ha una minoria kurda que, a més de ser kurda, és xiïta? Aquests sí que ho tenen fotut!

Dius que “tancar els ulls al fonamentalisme islàmic és suïcida, per molt que obrir-los a aquesta realitat no ha de ser necessàriament incompatible amb una clara i generosa política d’acolliment dels àrabs entre nosaltres i, en general, dels musulmans. Una cosa no treu l’altra. I hauríem de saber-les comptabilitzar”.

Aquí jo hi posaria un accent diferent. No és que lluitar contra el fonamentalisme sigui compatible amb acollir els àrabs. És que l’acolliment dels àrabs és essencial per a vèncer els fonamentalistes. Els àrabs s’han de sentir a gust aquí, així s’apropiaran dels valors fonamentals de les nostres democràcies liberals, s’adonaran que la llibertat és molt millor que l’obediència cega al mollah de torn, s’adonaran que, de fet, el que vol el mollah és no perdre el seu poder. Si els àrabs estan a gust aquí, quan tornin a casa, explicaran que a Europa la vida és dura però que, si un s’esforça i té una mica de sort, les coses són molt millors. Que les llibertats valen la pena. Així, de mica en mica, els mollahs perdran la clientela. David de Ugarte posa un exemple interessant. Diu: Ara els joves de Tànger van al Mc Donalds Halal, un Mc Donalds on la carn s’ha preparat seguint les normes musulmanes. Això continua sense agradar al mollah ja que ara ningú no el necessita per a matar un vedell i si el necessiten és per a treballar en una carnisseria industrial resant mil pregàries per minut, una per cada vedell mort.

No tenim alternativa —continua dient el meu interlocutor—. O acollim els àrabs o el fonamentalisme ens guanyarà. L’avantatge dels fonamentalistes és que poden enviar pobres infeliços a morir (ells no moren). Nosaltres no podem (ni volem) enviar a ningú a morir per nosaltres.”

Dit això, permet-me avui, amic director, que deixi aquest tema de debat per una qüestió més domèstica. Tu saps que no m’agrada massa parlar de qüestions domèstiques, però de vegades se’ns fa necessari, quan aquestes d’alguna manera ens afecten i, a més, poden servir de paradigma d’una manera de fer que, no per estesa, deixa de ser criticable sense miraments. Em refereixo a la decisió d’aquestes dues regidores des Castell que han decidit fer-se un nom en el món de la política oblidant que la via empresa no serveix per altra cosa que per a cavar-se la fossa. És clar, però, que a la seva tomba poden també arrossegar-hi algú més. I és possible que sigui això el que cerquen. Vaja, segurament!

Aquesta setmana darrera els diaris locals n’han anat plens, de l’afer des Castell, amb transcripcions de notes escrites que, si no són lletres de batalla, sí que són, però, fletxes enverinades que, no pel fet de ser patètiques, deixen de fer estralls. D’altra banda, les díscoles (que segurament tindran les seves raons per actuar d’aquesta manera) han acudit als tòpics de sempre: que elles no són trànsfugues, que és el PSOE el qui ha canviat i és, doncs, el responsable de tots els mals… , oblidant, com sol succeir sempre en aquests casos, que, per moltes i sòlides que siguin les raons que les hagin obligat a trencar amb la disciplina de partit, aquestes mai no justifiquen (en un sistema electoral com el nostre) el manteniment de l’acta política que (de la mà indispensable del partit) van aconseguir.

Cal dir, a més, que la fama dels trànsfugues sempre és efímera. Irremissiblement. Per cert, estimat director, ¿em sabries dir sense pensar-t’ho gaire com es deien els dos diputats de l’Assemblea de Madrid que el passat estiu provocaren una nova convocatòria electoral a la seva comunitat autònoma? ¿Me’ls sabries dir ràpidament? I mira que en van omplir de pàgines i pàgines de diaris! Que en van provocar d’hores i hores de televisió! Sic transit gloria mundi és la divisa dels trànsfugues. No-res, no-res, no-res. L’únic camí digne (i força digne, per cert) que té el dissident en un sistema electoral com el nostre (perquè potser hauríem d’opinar d’altra manera en un sistema electoral com l’americà o l’anglès) és el d’anar-se’n a casa després d’haver explicat, clarament i respectuosament, les causes que motiven la seva dissidència. Quedar-se “per fotre” (perdona’m la paraula, amic director, però crec que és la més escaient) és la mostra d’una pobresa intel·lectual claríssima, d’una vanitat personal indiscutible, d’una mesquinesa política sense parangó.

Jo no dubto que deuen tenir les seves raons. Ja ho he dit. I encara més: És possible que fins i tot n’estiguin carregades, de raó. El que mai no poden fer, però, les dissidents, és creure’s dipositàries d’un vot que el ciutadà va donar al partit que representaven i que (en un tant per cent molt elevat) aquest ciutadà va donar-lo al partit sense ni tan sols conèixer qui eren aquests dos personatges que ara protagonitzen la revolta política des Castell.

Un cop però el mal està fet, un cop aquestes dues regidores decideixen fer-se un lloc (efímer) en el món de la política, està per veure ara què faran els partits de l’oposició. I en dir això no em refereixo només al PP, sinó —i sobretot— als partits d’esquerra. A Esquerra Unida, a Els Verds i al PSM. La foto de l’altra dia on els i les dirigents d’aquests partits semblaven fer conxorxa amb les trànsfugues em va semblar patètica. És clar que podia ser una foto i res més.


%d bloggers like this: