El “Trio de las Azores”

by

Estimat director:

Si primer va ser l’estupor i després la impressió d’horror i de dolor, avui allò que demanen els ciutadans és saber la veritat, tota la veritat. Sortosament les investigacions avancen i la policia ha detingut ja molts implicats en els atemptats de l’11-M. I als que no han detingut —oh Déu meu!— s’han immolat. El que sí sembla és que hi ha força indicis que permeten relacionar els autors dels assassinats de l’11M amb els autors dels assassinats de Casablanca, el 16 de maig de 2003.

Superada, doncs, la fase inicial, on les informacions apuntaven ETA com a autora dels atemptats, sorgí amb força el nom d’Al Qaeda. ¿Podem, però, mantenir aquesta hipòtesi a la vista de com van les investigacions? El setmanari Newsweek n’ha avançat una altra: És possible —diu— que aquests darrers temps hagués sortit a la palestra una nova xarxa terrorista sota la direcció d’un tal Az Zarqaoui, un jordà de 37 anys, que sembla que havia fet la seva djihad a l’Afganistan contra els Soviètics. Aquest grup –sempre segons Newsweek— no tindria sinó lligams molt llunyans amb Al Qaeda i, a més, hauria adoptat un programa d’actuacions força més radical. Per a Az Zarqaoui i els seus acòlits, no cal només foragitar els occidentals i els israelites dels llocs sants i de l’Orient mitjà per a establir-hi el califat, ans és també precís destruir les societats impies i sembrar el caos fins allà on sigui possible.

Així doncs, per a dur a terme el seu programa, Az Zarqaoui no dubtaria matar musulmans que, posem per cas, viatgessin en trens espanyols, mentre que això no seria acceptable per a d’altres religiosos extremistes, que no estarien disposats a arribar fins aquest punt, la qual cosa revela —si les reflexions de Newsweek són certes— un inici de divisió al si de l’islamisme radical.

Davant aquestes terribles realitats, diguem que tampoc Occident contribueix massa a una distensió mundial que coadjuvi a aplacar el terrorisme. I en dir això em refereixo a l’eliminació del xeic Yassine a mans de l’exèrcit d’Ariel Sharon i als descobriments que anem fent sobre les raons que motivaren George Bush a envair l’Iraq.

És possible que Ariel Sharon cregués que, estant com estàvem sota l’emoció de la tragèdia de l’11-M, la seva acció de comando podria ser acceptada per l’opinió pública internacional. Ben al contrari, la mort violenta d’aquest líder espiritual de Hamas (que, dit entre nosaltres, d’espiritual no en tenia sinó el títol) comportarà, sens dubte, terribles conseqüències. Sharon ha assegurat que la mort del “Bin Laden palestí” impedirà un “megaatemptat” contra Israel. Altrament pensa Yediot Aharonot, el qual ens assegura que no hem de cercar raons polítiques en l’eliminació d’Ahmed Rassine, perquè “és només l’esperit de venjança allò que regeix el conflicte israelopalestí”. De la mateixa opinió és Khaled al-Houroub que, des de les pàgines de Al Hayat, ha dit que “l’assassinat per Sharon del xeic Ahmd Yassine és un acte de pura follia, el mirem des d’un punt de vista humà, moral, polític, estratègic o de seguretat.

D’altra banda, tampoc no ens tranquil·litza el coneixement que anem adquirint pel que fa a les vertaderes motivacions de George Bush respecte de la guerra d’Iraq, la qual, i deixant a un costat quina sigui la nostra opinió al respecte, es revela com un dels fets que més han alterat els ànims dels sectors radicals islamistes contra Occident.

A més a més, ens trobem ara amb un fet nou: Que, de sobte, gent pròxima al president Bush ha començat a parlar i a confessar públicament el rerafons de la política del president nord-americà. Després de David Kay, antic cap dels inspectors americans a l’Iraq, i de Paul O’Neil, antic secretari del Tresor, ha estat Richard Clarke el qui ha abocat tot allò que li feia mal de George Bush. Per a aquest expert en terrorisme, que ha format part del Consell nacional de seguretat, el balanç del govern americà en la seva lluita antiterrorista ha de qualificar-se de “calamitós”. L’obsessió de Bush després de l’11 de setembre de 2001 —explica Clarke— fou de trobar un lligam entre aquest atemptat i Saddam Hussein. Res més. D’altra banda, també el secretari de la defensa, Donald Rumsfeld, preferia atacar l’Iraq a l’Afganistan, perquè en aquest darrer país “no hi havia bons objectius”. Una raó contundent, de ser veritat! I per cert, ¿dirà alguna cosa que no sapiguem la totpoderosa Condoleza Rise?

Tanmateix aquestes obsessions de Bush, aquests deliris de grandesa del president nord-americà (i no només del president nord-americà) que deixen sovint a un costat el que “s’hauria de fer” per allò que “convé fer”, aquestes obsessions, dic, sovint tenen conseqüències irreparables. Vegem sinó el que li ha succeït al president Aznar, un dels més radicals (i segurament el més inútil) aliat de Bush.

Paul Krugman evoca la derrota d’Aznar damunt les pàgines del The New York Times i diu que “el poble espanyol està indignat per allò que considera que ha estat un intent per part del govern espanyol d’utilitzar els atemptats terroristes de Madrid amb finalitats polítiques”. I afegeix: “L’administració Bush, que, davant l’estupor del món sencer, havia invocat un atac d’integristes islàmics per justificar el derrocament d’un règim brutal però laic (el de Saddam Hussein) i que ha explotat sense cap escrúpol l’11 de setembre de 2001 en profit seu, ara [contemplant la derrota d’Aznar] deu haver-se fet mala sang”.

Krugman, però, va més enllà d’aquestes afirmacions i acusa Bush d’haver afavorit indirectament el terrorisme amb la seva obsessió anti Saddam Hussein. Diu: “Sembla evident que, dedicant tota la seva atenció a l’Iraq, Bush ha fet un bon servei a Al Qaeda. Ell ha donat als terroristes i als seus aliats talibans el temps suficient per a refer-se. Un cop refets, els talibans controlen novament més d’una tercera part de l’Afganistan, i Al Qaeda ha retrobat les seves capacitats de cometre atrocitats a gran escala. Però els errors de Bush en la lluita antiterrorista van més enllà de la seva decisió de donar a Al Qaeda un alè d’oxigen. El seu govern —continua escrivint Krugman en el The New York Times— ha intervingut també en favor de l’Aràbia Saudita —país d’origen de la major part dels pirates de l’aire de l’11 de setembre i principal proveïdor de diners a l’extremisme islàmic— així com a favor del Pakistan, que havia creat els talibans i contribuït activament a la proliferació nuclear.”

El panorama, doncs, no és gaire atraient, amic director, ans al contrari, ens convida a sentir-nos inquiets davant la facilitat que demostren tenir els polítics a l’hora de manipular-nos. Tanmateix la reacció espanyola del 14-M em sembla positiva. Plena de vivacitat. Més enllà de quina sigui la valoració que em pugui merèixer el nou govern socialista presidit per Rodríguez Zapatero, el que em sembla esperançador és que els ciutadans hàgim dit no a la manipulació i hàgim demostrat una admirable capacitat de resposta.


%d bloggers like this: