El fangar de l’Iraq

by

Estimat director:

El fangar en què s’ha convertit l’Iraq després d’un any d’ocupació (durant aquest mes de març s’hi han produït més de 250 morts en diferents atemptats i enfrontaments militars) demanda una explicació força més complexa de la que imputa tots els mals a la intervenció (il·legal, possiblement) dels Estats Units. Perquè, més enllà de l’opinió que ens mereixi l’actuació de Bush i de Blair en el derrocament de Sadam Hussein, que és la que, de fet, ha destapat tot l’actual conflicte, haurem de convenir que aquest era ja present dins les estructures polítiques, religioses i socials de l’Iraq, tot i que la fèrria dictadura de Sadam —que no dubtà d’aplicar mesures genocides per mantenir-lo dominat— no el deixava aflorar.

En el fons del conflicte hi rau l’enfrontament entre dues faccions de l’islam que viuen en permanent estat de guerra: em refereixo als xiïtes (secta islàmica que sosté que l’única interpretació vàlida de l’Alcorà és la dels imans i no la de la sunna) i als sunnites (partidaris de l’ortodòxia musulmana, que observen escrupolosament les normes de la sunna, que s’ha d’entendre com una norma derivada de Mahoma, amb valor absolut per als creients).

Els xiïtes són una minoria, ja que no representen més que un 10 per cent del món musulmà. Però en alguns països, sobretot a l’àrea del Golf, la seva presència té importància. De fet són majoritaris a Iraq, a Azerbaidjan, a Bahrein i a l’Iran. A l’Aràbia Saudita, els xiïtes estan instal·lats entorn dels camps petrolífers del nord-est del país.

El xiisme es remunta a la gran discòrdia que es produí entorn de la successió del Profeta. Alguns consideraren que només els membres de la família de Mahoma podien succeir-lo. Aquests volien, doncs, que Ali, cosí, fill adoptiu i gendre de Mahoma, esdevingués califa, però calgué esperar vint-i-quatre anys i tres altres califes abans de la designació d’Ali. La comunitat musulmana restà, doncs, dividida entre una minoria, partidària d’aquest, i la majoria, de la qual sorgí el sunnisme. Ali fou vençut per les armes omeies primer, i després fou assassinat. Hussein, el seu fill, reprengué la bandera del seu pare però fou massacrat amb les seves tropes a Kerbala, l’any 680 i d’aleshores ençà, els xiïtes consideraren que la línia d’Ali es perpetuava en els imans iniciats (que no hem de confondre amb els imans sunnites, que no tenen altra missió que de dirigir la pregària).

Darrerament, l’atac als santuaris xiïtes de l’Iraq s’esdevé moneda corrent. Però també succeeix el mateix al Pakistan, on, que jo sàpiga, Bush no ha intervingut. Fins i tot podríem afirmar que l’extremisme i els enfrontaments religiosos entre sunnites i xiïtes són una realitat recurrent al Pakistan i no ho havia estat (fins ara) a l’Iraq, país on, precisament, tingué lloc l’escissió l’any 680. Però si l’Iraq s’havia lliurat fins aquests darrers temps dels atacs contra els xiïtes, allí majoritaris, no és perquè el diàleg entre una i altra facció havia estat possible a l’Iraq, sinó perquè Saddam Hussein ho havia impedit. De fet, el dictador caigut havia oprimit els xiïtes fins a l’extrem, però també és cert que, mentre feia això, no permetia tampoc a la religió sunnita d’expandir-se. Ell, al font del seu partit baasista, havia adoptat una posició que no podríem denominar pròpiament laica sinó netament antireligiosa, que no abandonà fins als darrers temps del seu mandat quan, acuitat per la pressió occidental (fonamentalment nord-americana) adoptà el discurs i la simbologia religiosos, que culminaren en la inscripció sobre la bandera nacional de la màxima musulmana per excel·lència: “Allah Akbar” (Déu és el més gran), amb l’objectiu de seduir l’opinió àrab per a la seva causa.

Tot i així, el que veiem a l’Iraq no respon tampoc a un enfrontament entre el que podríem denominar dos extremismes religiosos encarnats pel xiisme i pels partidaris de la sunna. D’una banda, l’element religiós sembla omnipresent del costat dels xiïtes, però això s’ha d’entendre sobretot com una reacció a trenta-cinc anys de règim baasista, mentre que, és del costat dels sunnites que l’activisme religiós constitueix més pròpiament una resposta a la presència militar americana en el país. I tot això es complica certament per una actuació franca i decidida d’un altre element extern, el que, en el món d’avui, representa Al Qaeda, el qual mou elements pròxims a la seva idea per a recolzar els seus principis i actuar d’acord amb els seus objectius que, en el cas de l’Iraq, són evidents: Al Qaeda ha decidit d’utilitzar l’Iraq com un lloc d’enfrontament ideal amb els Estats Units, amb l’objectiu clar de transformar el país en un vast camp de batalla interètnica i interconfessional, en un fangar impracticable en el qual els nord-americans acabin enfonsant-se irremissiblement.

Vistes així les coses, penso, amic director, que Al Qaeda constitueix avui un dels problemes més greus als quals s’ha d’enfrontar el món occidental. I aquest problema afecta tant als partidaris de la intervenció militar a l’Iraq com als qui són contraris a aquesta idea. Podem no confondre’ns els uns amb els altres, és cert, però t’asseguro que viatgem plegats, i que les conseqüències de la turmenta ens afectarà per igual, circumstància que —si el que dic és veritat— ens obliga a parlamentar els uns amb els altres, a ser capaços d’arribar a acords.

Tancar els ulls al fonamentalisme islàmic és suïcida, per molt que obrir-los a aquesta realitat no ha de ser necessàriament incompatible amb una clara i generosa política d’acolliment dels àrabs entre nosaltres i, en general, dels musulmans. Una cosa no treu l’altra. I hauríem de saber-les comptabilitzar.

Les amenaces d’Al Qaeda contra Occident, contra tot aquest món que ella considera infidel, no són una bravata, com no ho és tampoc l’article que en el diari governamental de El Caire, Al Akhbar, ha publicat fa unes setmanes Muhammad Emara, un, segons diuen, egregi professor i pensador musulmà, que ha intitulat “Jerusalem espera un nou Saldino” i en el qual, entre altres coses, diu que Saladino dugué a terme una gran batalla ideològica i cultural per fer triomfar el sunnisme sobre el xiisme a fi d’“unir la comunitat musulmana sota la bandera del sunnisme, abans d’emprendre la batalla decisiva per l’alliberament de Jerusalem (1187)”. Per aconseguir això, Saladino féu tancar la gran mesquita de El Caire i decidí l’extermini dels propagandistes del xiisme, tot ordenant al seu fill, governador d’Alep, de fer matar el filòsof iranià Suhrawardi (1154-1191) per les seves idees equivocades, circumstància que no feia sinó “afeblir el front del pensament quan el conflicte que oposava l’islam a l’enemic exterior demandava, ben al contrari, que les diferències fossin clarament exposades per tal que l’adversari aparegués com a odiós, condició sine qua non de la mobilització i de la victòria”. El que vol dir, doncs, amb això el professor Muhammad Emara a tots els responsables del món musulmà actual és que, si certament volen alliberar Jerusalem (entenent per tal Occident) i triomfar sobre l’enemic, cal que comencin per fortificar el front interior desembarassant-se primer dels xiïtes, exterminant el seu pensament.

Aquesta és la causa, amic director, per la qual he començat dient-te que el fangar en què s’ha convertit l’Iraq demanda una explicació força més complexa de la que imputa tots els mals a la intervenció dels Estats Units.


%d bloggers like this: