La tiara

by

Estimat director:

Una jove professora d’idiomes va confondre l’altra dia la “Quaresma” amb la “Setmana Santa”. Ah! —va dir, sorpresa, quan va ser interpel·lada per mi— ¿Per ventura no és el mateix? Fa dos anys, vaig ésser a Zuric durant la primera setmana de Quaresma i em va sorprendre que allí estiguessin celebrant el Carnaval. Però més sorprès vaig restar encara quan, fa només tres setmanes, vaig poder comprovar, no ja a Zuric, sinó a Oviedo —la recordada Vetusta de La Regenta!— que també allí celebraven el Carnaval ben començada ja la Quaresma. Les coses, evidentment, han canviat. La secularització dels costums avança clamorosament. I negar-se a veure-ho és, crec, la millor manera d’enganyar-se a un mateix i d’avançar vers el precipici.

En aquest marc, doncs, no t’estranyarà, amic director, si et dic que, avui, poca gent deu saber què és una “tiara”. I el motiu de parlar-te de la tiara —entenent per tal el barret pontifici, cenyit de tres corones sobreposades i amb la creu al capdamunt i dues ínfules a la part inferior— el motiu, dic, és evident: Acabem de celebrar el setanta-cinquè aniversari de la signatura del Tractat de Letran, en virtut del qual es reconeixia el Vaticà com a estat independent i al Papa com al seu sobirà absolut.

Des del 1870 fins al 1929, és a dir, des de l’any en què Pius IX, després de proclamar el dogma de la infal·libilitat pontifícia i d’emfatitzar l’absolutisme polític com a forma de govern, fou destronat com a Rei de Roma pel compte de Cavour, per Giuseppe Garibaldi i pel rei del Piamont, Víctor Manuel II de Savoia, fins l’any en què va signar-se el Tractat de Letran, els papes restaren presoners del Vaticà. Cap d’ells (Pius IX, Lleó XIII, Pius X, Benet XV i Pius XI) no va sortir mai dels estrets murs que encerclaven la basílica de Sant Pere i les dependències vaticanes, i es mantingueren absolutament enfrontats amb la unificada Itàlia que havia emergit com a una nova nació europea amb estat.

És, doncs, comprensible que els papes es cenyissin la tiara perquè defensaven amb totes les seves forces el seu poder terrenal, simbolitzat per una de les tres corones que la formaven. Tot i que l’evangeli diu ben clar que “el meu regne no és d’aquest món” (Jo 18:36), els papes acumularen corones a les seves tiares: la primera, que data del segle X, simbolitza el seu poder espiritual com a Vicari de Crist; la segona, que és del segle XIII, confirma el seu poder terrenal com a monarca o rei d’un territori; i la tercera, incorporada en el segle XIV, vol significar la primacia del Papa com a pare dels prínceps i com a rector del món. Però no només acumularen corones, els papes, també acumularen poder i es comportaren com a prínceps terrenals, i es mogueren per interessos econòmics i polítics que, en aquest punt, no els diferenciaven gens ni mica dels altres monarques del món.

Durant, doncs, els seixanta anys que van de 1870 a 1929, els papes visqueren sense voler acceptar la realitat de les coses, sense voler entendre que el món que els envoltava havia canviat. I visqueren reclosos dins els murs del Vaticà sense altre suport que el d’un grup de nobles romans —l’anomenada “aristocràcia negra”— que es mantingué fidel al Papa com a sobirà amb poder temporal, a més de l’espiritual.

L’any 1929, però, convergiren dos tipus d’interessos que permeteren modificar l’status quo del Papa i del Vaticà. D’un costat, cal referir-se als interessos de Pius XI, el qual s’adonà que potser no era tan mala cosa això de no tenir territori, sempre, però, que se li deixés mantenir la consideració (simbòlica, naturalment, però efectiva pel que fa al dret internacional) de cap d’estat, amb tots els privilegis que això comporta. I de l’altre, hem d’esmentar els interessos d’un dictador com Mussolini (que provenia del socialisme i al qual, després d’haver implantat l’Estat feixista a Itàlia, li donaven l’esquena totes les democràcies europees) que va veure el cel obert amb la signatura del pacte, perquè amb aquest gest donava una mà a l’Església Catòlica (amb tanta influència a Itàlia i al món) i obtenia, així, adeptes per a la causa feixista, una causa que, per cert, tan tristos resultats va acabar dant.

El Tractat de Letran fou signat, doncs, pel Duce i pel cardenal Pietro Gasparri el dia 11 de febrer de 1929 i d’aquest acord naixia l’actual Estat del Vaticà, en un territori que amb prou feines té 44 hectàrees, amb una població aproximada de quatre-centes persones, i en el qual, curiosament, no hi neix mai ningú. No creguis, però, amic director, que el Tractat de Letran (amb el qual l’Església legitimava d’alguna manera l’Estat feixista) fou ben vist per tothom. No! Hi hagué veus força crítiques —fins i tot entre els catòlics!— entre les quals podem destacar la d’un polític important per la història d’Itàlia, el gens sospitós, Alcide de Gasperi, el fundador de la Democràcia Cristiana italiana, un catòlic compromès i convençut que presidí en diverses ocasions el Consell de Ministres. Davant el tractat, De Gasperi va dir: “Ara estan contents els clericals-papistes i estan també contents els feixistes; per a Benito Mussolini és un gran triomf.”

Els anys han passat (setanta-cinc, que Déu n’hi do!) però les coses no han canviat massa. Hi hagué, és cert, un gest simbòlic que no cal oblidar, el de Pau VI que, voluntàriament, es va treure la tiara que li havien regalat els seus fidels de Milà (el cardenal Montini, abans de ser papa havia estat arquebisbe de Milà) i la féu fondre per a donar els diners que s’obtinguessin amb la seva venda a una causa benèfica. Pau VI renuncià, doncs, a usar la tiara com a símbol pontifici, però no renuncià al poder que, com a vertader cap d’estat, ostentava —i que els papes continuen ostentant—. I aquest és un poder estrictament terrenal (un poder que els permet dir als papes, sense por d’equivocar-se que “el meu regne sí que és d’aquest món”, un poder que avui consagra la “Legge Fondamentale dello Stato della Città del Vaticano” aprovada sota el pontificat del papa actual, Joan Pau II, la qual entrà en vigor el 22 de gener de 2001, i que, en el seu article primer, diu: “Il Sommo Pontefice, Sovrano dello Stato della Città del Vaticano, ha la pienezza dei poteri legislativo, esecutivo e giudiziario”, text aquest que consagra el Vaticà com una monarquia absoluta, com l’únic estat no democràtic d’Europa.

I jo em demano: ¿Un lloc on no hi naixen persones pot ser realment un estat? ¿Per què hem de continuar mantenint aquesta ficció de poder temporal si el regne de Déu és, com creiem i se’ns explica, un regne de l’esperit, que no necessita —o no hauria de necessitar!— de suports terrenals per a proclamar la seva bona notícia, per a escampar el seu missatge d’amor i per a difondre el seu alè d’esperança? ¿Sabries dir-me tu per què, estimat director?


%d bloggers like this: