Entre l’enuig i la ràbia

by

Estimat director:

La nit del dissabte al diumenge passat vaig enllitar-me amb un sentiment d’amargor, d’enuig i de ràbia. I no només pels dos-cents morts que havia produït el salvatge atemptat que va estendre l’horror i la barbàrie sobre Madrid el passat dia onze de març (morts que mereixien tot el meu dolor i la meva solidaritat) sinó —i bàsicament— perquè els nostres partits polítics no s’havien sabut sostreure a un electoralisme miserable que aquests darrers dies ho ha empastifat tot.

Et diré encara més, el diumenge electoral vaig estar a punt de no anar a votar, com a protesta. Va ser la meva dona la qui —sempre més reflexiva i menys impulsiva que jo— em va recordar que, quan érem joves, havíem fet massa esforços en favor de la democràcia, perquè ara, de sobte, abdiqués del meus principis fonamentals. Calia, doncs, anar a votar. Calia continuar comprometent-me amb el sistema, encara que aquesta vegada no necessàriament hagués de donar el meu vot a cap dels partits que me l’estaven sol·licitant.

Feia fosca encara quan, el matí del diumenge, vaig encendre l’ordenador i vaig baixar-me d’internet el diari La Vanguardia. El seu director hi publicava un article i posava negre damunt blanc una opinió que jo també compartia, una opinió que anava agafant força a mesura que ens assabentàvem dels resultats de les investigacions policials. I, en llegint-la, jo em confirmava en la idea que tots els partits havien actuat de manera irresponsable, perquè tots, encara que uns eren més culpables que els altres (després t’ho precisaré), havien jugat amb el foc d’avivar la divisió social invocant uns sentiments que eren tan legítims com primaris. O com deia el director de La Vanguardia: “Poc els importa de fer mítings davant els cadàvers de 200 ciutadans. Madrid acaba de convertir-se en una capital torturada, com en el seu moment ho havia estat Nova York; acaba de patir una carnisseria que només crèiem pròpia d’altres escenaris, com Jerusalem, Moscou, Casablanca, Bali, Bagdad, Mombassa, Riad, Iakarta o Istambul, i ells [els partits], trepitjant el dol i la consternació que s’abat damunt la majoria de ciutadans, no han sabut resistir la temptació cabalística d’explotar electoralment la matança de l’11-M. Els uns —seguia escrivint—, pensant que si la mà assassina era ETA, seria el PP l’afavorit. Els altres, lliurant-se a un càlcul nigromant que insulta la història de l’esquerra, i cavil·lant sobre la conveniència electoral que sigui Al Qaeda l’autora del magnicidi. La misèria moral ha dut els uns a creure que Josu Ternera vol que avui guanyi les eleccions Mariano Rajoy, mentre que d’altres deliren amb la hipòtesi que José Luis Rodríguez Zapatero arribi a la Moncloa amb l’impuls indesitjat de Bin Laden”. Tot plegat —ara som jo qui ho dic— una immensa misèria moral, un conjunt d’accions irresponsables que em van allunyar d’uns candidats que vaig creure que no mereixien la meva confiança. Tanmateix n’hi va haver uns —concretament els del PP— que em van semblar més irresponsables. I et diré per què.

He de reconèixer, amic director, que he reaccionat lentament i tardanament a tot el que ha succeït aquests dies. De primer, perquè, com gairebé tothom, vaig creure que l’autora material i espiritual del gran crim era la nostra odiada ETA. I per això em vaig anar empassant de bona fe les informacions que, en comptagotes, ens anava donat el ministre de l’interior. ¿A sant de què —vaig pensar— en un país democràtic i madur com el nostre, en un país en el qual tretze milions de persones són capaces de sortir unides al carrer com un sol home per solidaritzar-se amb els morts i els ferits, hem de pensar que el ministre pot estar manipulant les dades que coneix per por de perjudicar el seu partit? I també em vaig fer la pregunta a l’inrevés: ¿Era acceptable que l’oposició acceptés de jugar amb els sentiments dels morts i de les seves famílies per tal d’obtenir un resultat que possiblement d’altra manera no obtindria?

La matança de Madrid, amic director, era igualment condemnable fossin àrabs o bascos els qui l’havien comesa. I conèixer qui n’havia estat el responsable —cosa a la qual efectivament tots teníem dret— no alleugerava, però, l’execrable valoració que aquell acte criminal mereixia. Però aviat vaig veure que, en el fons, als uns i als altres no els importava tant saber la veritat com provocar l’encadenament de conseqüències que el seu coneixement provocaria. El PP sabia perfectament que, en el cas d’haver estat ETA la causant de la matança, el govern d’Aznar estava protegit per una trajectòria d’actuacions dures i contundents contra la banda terrorista basca que —en opinió dels conservadors— s’hauria traduït (sempre les elucubracions cabalístiques en un primer pla!) en un indubtable suport electoral a les seves candidatures. En canvi, si l’autora havia estat Al Qaeda, en la ment de tothom apareixia de sobte el fantasma d’una actuació política a la responsabilitat directa de la qual el PP no es podia sostreure: em refereixo, naturalment, al suport d’aquest partit va donar a la guerra d’Iraq i a la vinculació clara i decidida d’Aznar a la política bel·licista de Bush i de Blair, la qual cosa esdevindria perjudicial (les càbales novament!) als interessos electorals del govern i extraordinàriament favorable als de l’oposició socialista. En un i altre cas, doncs, saber la veritat —conèixer tota la veritat, que és l’únic a què tenien dret les víctimes i teníem també dret els espanyols— no era el que, als uns i als altres, més importava. I és aquí on, al meu entendre, començaren els despropòsits que, en aquest camp, hem d’imputar sobretot al govern d’Aznar. D’aquests, cal destacar l’alentiment de les notícies per part del ministre de la governació, la intoxicació de la ministra d’afers exteriors als ambaixadors amb una carta que feia vergonya llegir, i la compareixença de Rajoy a la televisió pública per denunciar unes manifestacions que cap partit no havia convocat, a les quals, però, el correu electrònic, els SMS, els weblogs, etc., havien espontàniament induït. Com diria el meu fill, els sistemes informàtics han fet un by-pass a les estructures! La tecnologia ha declarat l’obsolescència d’un sistema polític propi del segle XIX!

Si, com ha proclamat i repetit el senyor Aznar, amb aquell posat seu que no admet cap mena de rèplica, la seva actuació a l’Iraq responia a una decisió justa que, a més, ens ha situat entre els grans, ¿a sant de què, doncs, tanta por a descobrir i desvetllar que havien estat els bàrbars d’Al Qaeda els responsables de la matança? Si el que ell havia fet estava ben fet, ¿no havia d’acceptar-ne, cap alt, les conseqüències? Jo som, amic director, dels qui creuen que massa vegades els polítics actuen sense conviccions. I vaig alabar interiorment la decisió d’Aznar (encara que no la compartís) d’enviar tropes a l’Iraq pensant que estava davant un home que era capaç de defensar les seves idees, encara que aquestes —reconeguem-ho—no eren fàcils de defensar. Com el mateix vaig pensar, anys enrere, de Felipe González quan, contra la molt majoritària opinió de l’esquerra del nostre país, va defensar i justificar, per convicció, l’entrada d’Espanya a l’OTAN. Però ara veiem, de sobte, que tot això era fals. Que la posició a favor de la guerra d’Iraq no era per a Aznar el resultat d’una convicció meditada i profunda, sinó la conseqüència d’una càbala, d’un càlcul polític que no perseguia la justícia, ans cercava l’èxit personal.

Vet aquí, doncs, amic director, per què anar a votar el diumenge matí (al cap tenia encara les increïbles declaracions de Rajoy i la també inqualificable resposta de Rubalcaba a la televisió, la nit del dissabte) vet aquí, doncs, per què anar a votar va ser per mi com beure aigua salada.


%d bloggers like this: