El meu Thomas Mann

by

Estimat director:

Acaba de sortir al mercat un llibre de Hermann Kurzke, sobre un dels escriptors que més han influït en mi, Thomas Mann (Thomas Mann. La vida como obra de arte. Una biografia, Galaxia Gutenberg), un llibre que desgrana la vida i l’obra de l’escriptor de Lübeck, un dels homes que, al meu entendre, més bé han sabut descriure la burgesia alemanya, de la qual ell en formava part.

Tot i que l’ideal burgès no sempre és ben vist per tothom, jo de confessar-te que l’admiro, i que, com Mann, em sent part d’aquesta classe social que accepto (no sense crítica, naturalment) amb tot allò de positiu i de negatiu que té. Ho vaig escriure ja en el meu llibre Maó (Columna, 1995): “Al cap i a la fi —deia—, com molts d’aquells lletraferits del XVIII, també jo sóc un home de lleis, ferit de lletra (fins un cert punt) i, com aquella gent de perruca, un autèntic burgès.”

Curiosament va ser un filòsof marxista, Georg Lukács, el qui va definir el conjunt de l’obra de Mann sota aquest epígraf: “A la recerca del burgès”. I és que, per a Lukács, Thomas Mann és un realista de rara fidelitat a la realitat, devot, fins i tot de la realitat. Si bé els seus detalls, les seves faules, les seves concepcions ideals, de cap manera —diu— es queden en la superfície de la vida quotidiana. El que se’ns ofereix en l’obra de Thomas Mann és l’Alemanya burgesa, és la seva problemàtica interna intensament apressada, però d’una manera tal que la seva dialèctica condueix, per via natural, fins més enllà d’ella mateixa, i mai vers una perspectiva de futur encantada en el present, ni tampoc vivificada d’una manera entre utòpica i realista. Thomas Mann ofereix, en definitiva, una imatge consumada del món burgès en la plenitud de la seva problemàti­ca.

Descrivint aquesta societat, escorcollant-la i, fins i tot, recreant-s’hi, o bé criticant-la, el fet indiscutible és que Thomas Mann, el creador, no pot (ni vol) desempallegar-se de la burgesia. La profunditat i extensió de la seva influència descansen precisament en l’estabilitat d’aquest sòl social; i la ficció literària per ell creada esdevé representativa perquè és la imatge visible i plena de sentit de la burgesia alemanya.

No creguis, però, amic director, que l’obra de Mann —avui gairebé unànimement reivindicada— ha estat sempre avaluada positivament. Fixa’t si no: En un article de Marcel Reich-Ranicki que apareix dins l’obra “Thomas Mann y los suyos” (Tusquets, Barcelona 1989) sota el títol de “¿Qué piensa usted de Thomas Mann?”, l’autor ens conta que, quan a principis de 1975, va demanar-se quina seria la millor manera de commemorar a la Frankfurter Allgemeine Zeitung, el 6 de juny de 1975, el primer centenari del naixement de Thomas Mann, va creure que seria una bona pensada formular als més destacats autors alemanys i estrangers d’aleshores aquesta pregunta: “Què significa per a vostè Thomas Mann, què ha d’agrair-li?” I la realitat, per sorpresa de Marcel Reich-Ranicki, fou que la gran part d’enquestats feren l’escàpol per un o altre motius. Martin Walser, per exemple (i això que, com ha dit reiteradament en Ponç Pons, Walser era una bona persona), va excusar-se dient que ja s’havia compromès amb un altre diari a escriure sobre Thomas Mann. I afegí: “Quan llegeixi vostè el que publicaré sobre Thomas Mann en aquest diari, s’alegrarà de no veure-ho publicat en el seu”. Hans Erich Nossack tampoc no creia convenient de participar-hi, encara que les seves raons eren unes altres. Deia: “La prosa de Thomas Mann —la prosa, no la temàtica—, sempre m’ha desagradat, i és un refús tan fisiològic que només aconsegueixo de llegir els seus llibres per raons formatives i fent un gran esforç. Thomas Mann suposa per a mi l’exemple de com no ha d’escriure’s en cap cas…” Una altra autora enquestada, Anna Seghers, respongué concisament i de manera prou clara: “La meva posició respecte de Thomas Mann està molt dividida. Per això prefereixo reservar-me l’opinió sobre aquest autor”. Manès Sperber —per citar-ne un altre— va dir que preferia parlar de Peter Weiss; Marcel Jouhandeau va escriure que no tenia res a dir de Thomas Mann i, en canvi, sí que tenia molt a dir d’Ernst Jünger. I Hannah Arendt apuntà: “Pel que respecta a Thomas Mann, em temo molt que em seria impossible lliurar-li res, ja que em trobo entre les molt escasses persones a les quals aquest autor interessa realment poc”.

Evidentment que molts altres escriptors contestaren l’enquesta, però, com observa Marcel Reich-Ranicki, el cert és que, amb motiu del centenari, foren molts els autors que posaren de manifest la gran necessitat que tenien de distanciar-se de Thomas Mann i de baixar-lo del pedestal en la mesura que els fos possible. “Allò semblava una ofensiva general”. És evident, però, que cap d’aquestes actituds no aconseguí de fer petit el prestigi del gran escriptor alemany. Encara més, tot sembla indicar que el prestigi d’aquest ha augmentat amb els anys, atès que contínuament es publiquen noves monografies i nous treballs sobre Mann, i no sols en llengua alemanya.

Thomas Mann és, amic director, un exemple extrem d’aquests escriptors la grandesa dels quals consisteix a ser un “mirall del món” (heus ací perquè, abans que Mann, he estimat també Stendhal) i pocs contemporanis seus han portat tan lluny, com Mann, i de manera tan profunda i conseqüent, la meditació sobre els pensadors més destacats d’aquest període: Schopenhauer i Nietzsche, especialment. Encara et diré més: Pocs han viscut com ell la relació existent entre els sistemes i mètodes d’aquests filòsofs i els problemes vitals de la burgesia del seu temps. Sense anar més lluny, els Buddenbrook —la història de la decadència d’una família burgesa, que és, possiblement, la novel·la més rodona de Mann amb permís de La Muntanya Màgica—, fou escrita en una època en la qual Thomas Mann considerava Schopenhauer —i amb ell una gran part de la intel·ligència burgesa alemanya— com el filòsof rector d’una visió del món pròpiament alemanya. No debades, tant ell com Heinrich, el seu germà, havien llegit els primerencs escrits de filosofia moral de Nietzsche, en els quals se sentencia la burgesia dels Gründerjahre: “Ara es veu repetidament —escriu Nietzsche— la cultura d’una societat en el seu origen, per a la qual el comerç és l’ànima. El vostre negoci és el vostre major prejudici, us lliga al vostre poble, a la vostra societat, a les vostres inclinacions. Treballadors en el negoci, però mandrosos en l’esperit, satisfets amb la vostra fretura i amb el davantal del deure penjat damunt aquesta satisfacció: així viviu!” I, en efecte, alienat de la seva pàtria (recorda, amic director, que Mann s’exilià als Estats Units l’any 1939, després d’enfrontar-se amb el nazisme), separat de la seva “societat” i, sobretot, lluny del “negoci” que és inherent a aquesta societat, però sentint-se alhora profundament burgès, Mann va estar tostemps preparat per acceptar aquesta crítica de Nietzsche i per fer-la seva. I és precisament això una de les causes que enlairaren l’escriptor i el situaren entre els més grans.


%d bloggers like this: