Els “signes ostentadors” i la laïcitat

by

Estimat director:

Et confés que l’atracció que damunt meu han exercit França i la cultura francesa no m’impedeix de veure (amb un cert dolor, evidentment) la costa avall per on lentament aquell gran país va precipitant-se. Un antic primer ministre condemnat, un president que escapa a la justícia per mor del seu càrrec, una societat dividida que no sap com ha d’integrar els immigrants i un govern que, tot i la seva debilitat, es mostra arrogant a l’hora de reivindicar la seva primacia a Europa, donat lliçons a tort i a dret, com si estàs en condicions de fer-ho.

La realitat, doncs, és força més preocupant del que podria donar a entendre l’article que, el passat 15 de gener, va publicar el primer ministre francès a diversos diaris europeus, en el qual, i respecte de la Constitució europea, ressaltava “les avancées durant la présidence italienne”. Quins avenços? vaig demanar-me. I vaig respondre que, o bé el primer ministre francès no és capaç de veure la realitat de les coses, o bé la seva imaginació no té límits, perquè ha estat precisament durant aquesta presidència que França ha posat tots els pals que ha pogut a les rodes del projecte constitucional.

França ha estat incapaç durant tots aquests darrers anys d’abordar la reforma de l’Estat que li és precís de fer, i que aplaça constantment. De fet, el govern, no sols sembla trobar-se mancat de forces i d’autoritat moral per a imposar les reformes que calen, sinó que sembla moure’s en un permanent estat de desorientació. I avui són pocs ja els qui dubten que el republicanisme jacobí esdevé incapaç de gestionar amb èxit un dels problemes capitals a què s’enfronta la societat francesa: el multiculturalisme creixent. De fet, aquella “grandeur” d’altre temps que els permetia d’imposar als seus colons (als senegalesos, per exemple) una cultura en la qual els mestres no dubtaven d’explicar als alumnes (tots negres, evidentment!) la història de “nos ancêtres, les gaulois”, aquesta “grandeur”, doncs, està molt lluny de ser una realitat. ¿I què ens demostra això? Doncs, entre altres coses, la radicalització d’una societat que polaritza i produeix un creixement (imparable?) dels partits extrems.

Qualsevol que sigui l’anàlisi amb la qual ens enfrontem a la realitat política francesa, trobarem una certa unanimitat en la creença que és inevitable un augment del vot del Front Nacional de Le Pen, el qual, després de les eleccions regionals que hi haurà el proper mes de març, és possible que assoleixi el poder d’algunes regions amb un important pes polític.

En un editorial de The Wall Street Journal Europe publicat recentment, es pot llegir això: “L’elit, molt unida, no serà capaç d’aportar cap resposta als problemes crònics de França. Els hospitals i les escoles, que provocaven admiració, estan deteriorats. El nivell de vida cau en comparació al dels altres països europeus. L’atur no para de créixer. La mala situació econòmica s’associa a una obsessió de declivi nacional. Però si vosaltres creieu que la situació podria fer profit a l’oposició socialista, abandoneu aquest pensament, perquè, vençut absolutament l’any 2002, el partit no ha fet altra cosa que caure en caiguda lliure sota la direcció provisional de François Hollande. D’altra banda, els social-liberals, com Pascal Lamy o Dominique Strauss-Kahn, no acaben de saber imposar una modernització a l’estil de Tony Blair”.

De tots aquests problemes, però, el que jo considero més important és la dificultat que demostra la societat francesa d’integrar el multiculturalisme i, sobretot, d’integrar el creixent allau de musulmans que estan poblant el país. I resoldre aquest problema (¿hauríem, potser també nosaltres de posar les barbes en remull?) no és fàcil per la pròpia naturalesa de les coses. I no ho és, sobretot, per la pròpia naturalesa de l’islam.

Hi he de tornar altre cop, amic director, perquè l’islam planteja un repte nou, difícilment assimilable al que, ara fa un segle, féu néixer aquest concepte, tan mal comprès per nosaltres, de la laïcité. Comencem per dir que el principi de la laïcité és un principi estrictament francès. És, en realitat, un acord entre un catolicisme d’Estat decadent i un racionalisme ofensiu, que es concreta en un compromís: Que totes les religions s’hagin de mantenir dins l’esfera de la vida privada. El compromís, doncs, constitucional francès és molt diferent, per exemple, del nord-americà, perquè allí on la Constitució americana (“In God we trust”) cerca de protegir la lliure pràctica religiosa de la ingerència de l’Estat, la laïcité vol, en canvi, protegir la vida política de la ingerència religiosa. La diferència pot semblar subtil, però és essencial.

I la pregunta que ens hem de fer ara és la següent: ¿És susceptible l’islam de sotmetre’s al principi de la laïcité? Permet-me, amic director, de respondre amb un circumloqui. Entre nosaltres és comunament acceptat que els estats democràtics (siguin o no repúbliques, que això no és el més important), són compatibles amb la religió. Tot i l’amplitud, però, del significat que donem a la paraula “religió”, la nostra experiència històrica es circumscriu, de fet, a estats realment democràtics en els quals es professen religions judeocristianes. En aquest sentit, doncs, la compatibilitat entre “estat democràtic” i “lliure exercici de la religió”, vistes les coses tant des del punt de vista constitucional nord-americà com des del principi de la laïcité francesa, s’ha demostrat amb el catolicisme, amb el protestantisme i amb el judaisme. Però mai no s’ha demostrat encara amb l’islam. I ara et faré una pregunta, amb tots els respectes, naturalment: ¿Creus, tu, amic director, que una anàlisi històrica ens permet de pensar que l’islam podrà algun dia circumscriure (efectivament i sincerament) la seva actuació en els dominis de l’esfera privada? ¿Creus tu que podrà un dia oblidar-se del seu “deure essencial” d’influir, d’emmotllar i, en definitiva, de sotmetre els poders públics als dictats de la fe que concreta l’Alcorà?

La filòsofa Chantal Delsol ha evocat recentment un pensador cristià, Marsili de Pàdua, el qual, ja dins el segle XIV, va sostenir la tesi (aleshores herètica —l’Església sempre rectifica cents anys tard—) que el papat no havia d’immiscir-se en els afers dels estats. “El Marsili islàmic, però, encara no ha vingut —apunta la filòsofa—. I d’altra banda, ¿en nom de quins principis [islàmics] podria aquest sostenir la seva tesi?”

Si Chantal Delsol té raó, França, doncs, es troba davant un dilema irresoluble: O bé haurà d’arraconar el principi sobre el qual ha fonamentat la seva harmonia social des de fa un segle, o bé es veurà obligada a prohibir d’anunciar públicament una pertinença religiosa, que és el que ha començat a fer amb la legislació prohibitiva dels “signes ostentatoires”. Cap de les dues posicions no resolen res. La primera, perquè trenca el principi de la laïcité. La segona, perquè s’oposa al principi constitucional de la llibertat de cultes que —no ho oblidem—, del 1905 ençà, a França, s’ha d’exercir d’acord amb el compromís de la laïcitat.


%d bloggers like this: