Limón, Josep Pla i Menorca

by

Estimat director:

He llegit el llibre que Miquel Àngel Limón ha escrit sobre la relació de Josep Pla amb Menorca (“Josep Pla i Menorca. Els cants de sirena d’un illòman” IME, 2003). Admirador de Pla, el llibre m’ha interessat perquè en ell s’hi destrien aquells elements de l’obra i de la vida de l’escriptor empordanès que d’alguna manera el vinculen a la nostra illa. Ens parla de les seves estades (no sempre fàcils de precisar) entre nosaltres, d’alguns dels seus articles que van referència a elements vinculats a la nostra realitat física (la meteorologia, el mar…) o cultural (el formatge, la salsa maonesa…), i també d’alguns menorquins —com diu Limón— que naveguen “en el mar planià” i en el qual, per cert, gairebé s’hi ofeguen, com Àngel Ruiz i Pablo, al qual (i amb raó) Pla pentina de valent: “El senyor Ruiz i Pablo —escriu Pla— havia passat anys posant bastons a les rodes i fent tota classe d’intrigues per treure de la direcció de La Vanguardia el pobre i melangiós senyor M.S.Oliver. ¿Què pretenia aquell estrany personatge? ¿Posar-s’hi ell? Només de pensar-hi fa rebentar de riure”. També en surt força mal parat Cosme Parpal i Marquès, aquell obscur catedràtic que, per cert, guanyà la càtedra al gran Eugeni d’Ors (fet que qüestiona, i no poc, l’endogàmia que sovint hi ha hagut —¿n’hi ha encara?— en les oposicions a càtedra dins les Universitats). De Parpal diu irònic que “va vestit de paisà. Porta jaqué. Sembla un colom: cama prima, pantalons estrets, ventre alt i imponent, cap petit, front fugitiu, cabells cap al clatell, tot el cos tirat endarrera d’una manera tan acusada que, quan acciona amb el bastó, no i toca mai al terra. Les cues del jaqué li fan uns saltets d’una comicitat irresistible”. Més divertit, però, que el text de Pla és que, a l’edició de les obres de Parpal que es va fer a Menorca, uns anys endarrera, l’editor iniciés el llibre amb aquesta citació galdosa de Pla, en lloc d’oblidar-la en el més ignot racó.

El lector no avesat, doncs, en l’obra de Pla trobarà en aquest llibre de Limón coses que poden interessar-li i que l’aproparan al qui és, possiblement, el més gran escriptor en llengua catalana del segle XX. De tota manera, el que resulta més nou és conèixer la influència que, en l’edició de l’obra completa de Pla, va tenir Joan Hernández Mora. Limón ja ens havia avançat alguna cosa en un “Quadern de Cultura” de El País (8/4/1999) en el qual Arcadi Espada arriba a considerar Hernández Mora com “el secretari de Pla”.

Limón testimonia cartes i més cartes que d’alguna manera expliquen (i segurament demostren) la influència d’Hernández Mora en la configuració definitiva de l’obra de Pla, influència que, com a menorquins, ens hauria d’emplenar de satisfacció. I tanmateix, i amb tots els respectes, jo tinc la impressió (no documentada i, per tant, possiblement errònia) que, en tota aquesta suposada influència d’Hernández sobre Pla, Limón (i també Espada) hi carreguen les tintes. Ara bé, com que això que estic escrivint és, amic director, una carta personal i no una tesi universitària, t’ho deix caure així, conscient que no puc demostrar el que et dic, que no és altra cosa que el resultat d’una intuïció basada en el dubte metòdic. De tota manera, és interessant d’observar que el mateix Limón, en una citació a peu de pàgina, ens diu que el reportatge d’Arcadi Espada fou replicat per un fill de Vergés (l’editor de Pla), en l’edició d’El País del 22/4/1999, amb un article titulat “Full monty de Josep Pla”, article, però, que Limón no reprodueix ni tampoc sintetitza i que, al lectors que, com jo, tota aquesta explicació tan ordenada i coherent dels fets “nous avait mis la puce à l’oreille”, ens hauria agradat conèixer en la seva integritat.

Bé, de tota manera, l’obra de Limón és una obra valuosa i molt digna, que ens apropa a un aspecte per a nosaltres molt interessant de Pla, el de la seva estimació per les illes i, especialment, per Menorca, i qualsevol esforç que ens apropi a l’obra de Pla és un esforç ben pagat. Perquè Pla és un escriptor que cal llegir i que haurien d’imposar-se conèixer els escriptors que volen fer literatura (bona literatura, s’entén), i sobre tot els poetes (la temptació de ser poeta és, Déu meu, tan gran!) sobre els quals llença Pla la seva maledicció. Pla, però, no critica tots els poetes, critica, només, els poetes dolents, aquells que han creat una tradició de ramploneria notable. Salva, naturalment, Leopardi, com a poeta, el qual —diu— “es dirigí a la lluna amb una familiaritat, amb una naturalitat, que ningú no tingué mai”. I per què? Doncs molt simplement: perquè “dominà la gramàtica amb un sentit de la disciplina fred i implacable. Els seus sospirs tenen una estructura gramatical d’acer vinclat”.

Aquest és el secret, amic director, “una estructura gramatical d’acer vinclat”, i aquesta és també la gran dificultat a vèncer. Perquè escriure no és, només, posar una paraula darrera l’altra més o menys ordenadament. És alguna cosa força més complexa on no sols el fons és important. Ho és també la forma, que emmotlla i dóna vida al fons.

Per tant, no és suficient que un escriptor descrigui els ametllers en flor (que ara veiem arreu, pels camps de Menorca) per a fer bona literatura. I això que els ametllers sempre són bonics, i encara ho són més les seves flors blanques que les abelles polinitzen. Perquè fins i tot amb una matèria tan bella es pot fer un nyap, com ens recorda el mateix Pla en un dels seus articles.

En aquest (“Temps de febrer: Els ametllers”), Pla comença precisament amb una cita poètica de Joan Maragall. Però un cop citat Maragall —un altre poeta de qui podríem predicar una gramàtica d’acer vinclat—, Pla observa la bellesa dels ametllers i es demana qui no ha sucumbit a la temptació literària de descriure la seva florida. I diguem que ell entra també en el joc i ens fa unes descripcions extenses i profuses, científiques i literàries de primera magnitud. El geni, però, de l’escriptor no es troba, en aquest cas, en les descripcions a què faig referència, sinó just al final de l’article quan, després de citar els poemes de Maragall, la música de Mozart i les pintures del Verrochi, estripa d’un cop tot aquest món ensucrat i escriu: “Jo crec que, en efecte, els ametllers són cosa de poesia, figuracions bellíssimes. Són cosa de tanta bellesa que quan, en virtut de la fugacitat de les coses, es produeix el desflorament, jo sento la mateixa buidor fonamental que vaig sentir el dia que a Càller, a Sardenya, em van robar la cartera”.

Ja ho saps, doncs, amic director: Quan facis la prova a algun nou periodista que et demana feina, fes-lo seure davant teu i digues-li que, sobre un paper en blanc, t’expliqui el desflorament dels ametllers. I agafa’l només si, en llegir el seu text, tu també ets capaç de sentir, com Pla, que, amb els seus mots, el jove aquell ha estat capaç de prendre’t la cartera.


%d bloggers like this: