La “pau separada” de Batista i Roca i de Rubió i Tudurí

by

Estimat director:

Finalment no hem pogut saber què va negociar Carod Rovira amb els líders d’ETA perquè ell no ens ho ha dit i aquests han afirmat que no van arribar a cap acord. Per tant, no ens és permès de saber si és o no veritat que, entre d’altres coses, el polític català va negociar una mena de “pau separada” de Catalunya. De fet, uns anys endarrera, Carod va demanar públicament a ETA que no assassinés a Catalunya. I a pesar de les crítiques que va rebre per haver dit això, hem de reconèixer que ell va saber mantenir la seva posició amb la mateixa fermesa que ho ha fet ara. No et vull, però, parlar de Carod, sinó que, tot recordant Carod, et parlaré d’un altre moment clau de la història de Catalunya en el qual s’aixecaren també rumors, més o menys documentats, sobre la negociació d’una “pau separada” de la resta de l’Estat espanyol.

Va ser a la revista Serra d’Or (gener de 1979) que Lluís Crusellas va publicar un article que titulava així: “Franco no va voler la pau. Gestions de Batista i Roca a Londres”, en el qual descobria al memoràndum del 23 de juny de 1938 que Batista i Roca havia lliurat al Foreing Office, i ens explicava també la reunió que el polític català havia tingut, el dia següent, amb Lord Halifax, el canceller anglès. L’objectiu del document era aconseguir de signar un armistici que aïllés Catalunya d’una Espanya que l’Esquerra Republicana veia ja en mans de Franco i dels seus “nacionals”. I perquè t’adonis mínimament d’allò que es perseguia, et transcriuré només dos punts de l’Annex:

“1. Entre les diverses nacions de la Península Ibèrica, els països de parla catalana, inclosos Catalunya i València, s’identifiquen absolutament, pel que fa a institucions polítiques i organització social i econòmica, amb els països democràtics occidentals. Catalunya i València són el perllongament d’Europa occidental cap al sud, al llarg de la costa mediterrània de la Península.

2. En cas d’acció militar contra França o la Gran Bretanya, doncs, un país català lliure i desmilitaritzat asseguraria la impossibilitat que les forces atacants utilitzessin el sector oriental dels Pirineus o la costa del Mediterrani per atacar o amenaçar les rutes mediterrànies; al mateix temps asseguraria una connexió per terra, gairebé completa, entre França i l’Àfrica del Nord.”

Gregori Mir em va fer arribar una fotocòpia de l’original d’aquest document signat per Batista i Roca, en la qual es diu textualment: “I have also been instructed to inform you that a similar memorandum has been presented today to the French Government”. Aquesta constatació concordava, en realitat, amb la versió que n’havia fet Albert Manent (Escriptors i editors del nou-cents, Barcelona 1984) el qual atribuïa a Nicolau Maria Rubió i Tudurí les negociacions dutes a terme davant del govern francès.
Diu Manent: “En venir la guerra civil, Nicolau Maria Rubió, catalanista i republicà, no dubtà on havia d’arrenglerar-se. Però el 1937, Jaume Miravitlles, cap del Comissariat de Propaganda de la Generalitat, l’envià a París a representar-lo. A Londres la mateixa comesa era en mans de Batista i Roca. Ambdós eren, doncs, ambaixadors camuflats de Catalunya i només feien política. Home divers i caut, Rubió passava molt més desapercebut que l’abrandat i a voltes ingenu Batista i Roca. Segons Miravitlles, Rubió inicià un acostament a Itàlia per aconseguir una pau separada amb Catalunya i convertir-la en una zona neutra; més endavant, el projecte era fer-ne un ‘no man’s land’ per acollir els refugiats. Un telèfon no controlat, comunicava diàriament Miravitlles amb Rubió. Però Negrín s’assabentà de les maniobres i escometé els qui estaven ‘jugando a la política internacional catalana’.”

No cal dir que la matèria em va interessar, i més quan vaig veure que involucrava el meu estimat Rubió i Tudurí, però he de confessar-te que, a hores d’ara, no n’he tret el net. En primer lloc perquè hi ha dubtes sobre de quin Rubió i Tudurí es tractava. En aquells moments eren a París tant en Nicolau com en Marià, si bé era el primer el qui d’alguna manera actuava, des del 1937, com a “ambaixador” més o menys secret de la Generalitat de Catalunya a la capital de França des d’on, a més, escrivia articles que publicava a la premsa de Barcelona. D’altra banda, Crusellas, en un article publicat a la revista “Presència” (Girona 1981), ens diu que, segons afirmà Batista i Roca, el delegat català fou Santiago Rubió i Tudurí. Afirmació que no ens aclareix Bosch Gimpera el qual, en una carta privada dirigida a R. Olivar Bertrand, escrita a Mèxic, el 26 d’octubre de 1972 (“Correspondència”, Proa, 1978), li diu això: “El cas Miravitlles és d’un perfecte barrut: havia estat de l’Esquerra, simpatitzant amb el POUM i Comissari de Propaganda fins al final de la guerra, i havia organitzat una representació de la Generalitat a París amb un dels Rubió i Tudurí, i a Londres, amb en Batista i Roca, els qui anomenava ‘els nostres diplomàtics’, que feien bastant el ximple. En Rubió i Tudurí fins i tot es feia il·lusions de fer una pau separada de Catalunya amb Mussolini.” Per tant, amic director, a mesura que indaguem, la confusió augmenta.

En un escorcollament que vaig fer a fons de l’Arxiu Tarradellas de Poblet a principis del passat estiu, no vaig aconseguir fer massa llum sobre aquesta qüestió, si bé vaig trobar una carta mecanoscrita de Nicolau Maria Rubió dirigida a Josep Tarradellas en la qual es mostra ferm en la posició que, damunt la premsa catalana, havia pres públicament en contra a la negociació d’una pau separada. La carta diu textualment:

“Parlar i escriure de Catalunya; presentar una doctrina política Catalana tranquil·litzadora per a la gran opinió occidental, és el que cal fer. Ara mateix, amb motiu d’aquestes noves que fan córrer de ‘pau separada’ amb Catalunya, els meus temes són: Que nosaltres no podem voler una pau egoista, si no per tots els Espanyols; que aquesta pau no ha de permetre als Italians de venir a Catalunya, sinó que ha d’implicar una política peninsular d’acord amb França i Anglaterra; que aquestes idees tenen llur capitalitat a Catalunya i que no s’ha vist mai la capital per fer una pau separada. Vostre afectíssim amic, Rubió.”

Aquesta versió feta en una carta privada, coincideix, doncs, amb les opinions manifestades públicament per Rubió per aquells anys.

Concretament, en un article de primers d’octubre de 1937, deia Rubió que la pau que reclama Catalunya “no seria en cap cas una pau separada (…) sinó una pau per a tots els espanyols.”. I el 16 de desembre de 1937 escriu que “Hom ha llegit desmentiment sobre desmentiment de ‘pau separada’ que alguns feien dir que Catalunya preparava; hom ha llegit també que el President Companys, en el seu viatge a Bèlgica, no ha tingut cap conversa d’aquest tipus o semblant. Però també s’ha adonat tothom que aquests desmentiments eren fets amb l’autoritat del qui té un dret a parlar i no amb la confusió vergonyosa dels usurpadors de funcions. Car tothom que ha volgut, a París i arreu de l’Europa occidental, ha pogut reconèixer que Catalunya té una manera pròpia de veure el problema de les Espanyes; una manera que el mot ‘federalisme’ no traeix, és cert, però que no tradueix prou bé; una manera que consisteix a canviar del tot l’eix de la marxa de l’estat espanyol per a dur‑lo vers la Mediterrània i vers els Pirineus.”

Bé, amic director, excusa’m avui si, tot evocant Carod, he desenterrat aquesta vella història.


%d bloggers like this: