El cas “Carod”

by

Estimat director:

Quan el bonàs de Carod Rovira apareix davant els diaris i les televisions per fer un comunicat (que no una roda de premsa, perquè no va admetre preguntes) envoltat per dos sants i venerables pares com són Jordi Carbonell (president d’ERC) i Cassià Just (exabat de Montserrat) i, amb cara d’home responsable, ens diu que sí, que és veritat, que ell va reunir-se amb ETA, no com a conseller en cap sinó com a president d’Esquerra Republicana, i que ho féu de bona fer perquè “pensàvem que podíem fer un servei a la causa de la pau” o bé perquè “no podia desaprofitar l’ocasió de dialogar amb ETA”, i al·lega tot seguit que, per a ells —tot referint-se a Esquerra Republicana, partit pacifista per damunt de tot— no hi ha res de més valor que la vida humana, la veritat és, amic director, que acabes per creure’t que té raó i que mereix tota la comprensió i estima. Però la cosa no és tan simple i, a més, resulta que té trampa. Perquè és evident que, si hagués estat tan simple com ell ens vol fer creure i, per tant, no amagués cap rerafons mal d’explicar i pitjor de digerir, Carod-Rovira hauria acceptat un diàleg franc amb els periodistes, per als quals, suposo, també deu ser indiscutible que la defensa de la vida humana és un objectiu primordial que mereix tots els esforços. Fins i tot el risc d’equivocar-se i, si s’escau, d’haver de plegar.

Però el diàleg secret de Carod Rovira amb uns desconeguts dels quals —diu— no recorda el nom (després hem sabut que es tractava de Mikel Anza i de Iosu Ternera, ambdós assassins convictes, encara que no confessos, de la banda criminal ETA), no ha estat només un exemple de deslleialtat al President de la Generalitat, que ho ha estat, o fins de dubtosa moralitat (sobretot si es confirma que, entre d’altres coses, negociava una pau separada que afavorís Catalunya —afirmació que Carod ha negat en rodó i que, per tant, hem de desestimar a manca d’altres proves—), sinó que ha estat, per damunt de tot, un error polític greu i, el que és pitjor encara, el símptoma evident d’una gran estupidesa.

Podríem fins i tot acceptar el discurs de Carod i creure que, en les seves actuacions, hi destacava, per damunt de cap altre interès, el d’afavorir la pau (que és el punt en el qual ha insistit en una compareixença davant les cambres de TV3 la nit del passat dimarts 27 de gener). És possible. Però hauràs de convenir, amic director, que només una incomprensible megalomania o la consciència de sentir-se tocat per la mà de Déu (en el fons, el nacionalisme radical de Carod —i també algun altre— beu i ha begut en fonts d’aigua beneïda) pot fer creure a un conseller d’una comunitat autònoma (per important que sigui aquesta), que un home com ell, que no forma part de la comunitat basca ni tampoc del govern de l’Estat, i, per tant, un home sense poder efectiu, sense exèrcit, sense policia i sense possibilitat d’incidir veritablement en la governabilitat d’Espanya, podia, per si sol, i sense comptar amb el Govern de l’Estat ni amb l’aquiescència del seu propi president, contribuir o, fins i tot, d’aconseguir que ETA declarés la pau.

D’altra banda, si a més de tot això, Carod pensava que podria mantenir el secret d’una reunió amb uns etarres vigilats i inflats de burocràcia interna, que tot ho escriuen i que tot ho acaben dient (que ho demani, si no, a Xabier Arzallus), no resulta difícil concloure que estem davant un il·luminat que no gaudeix del seny necessari per a ocupar el lloc que ocupava en el govern de la Generalitat de Catalunya.

A mi, però, no em dol, amic director, el que pugui passar-li a Carod, ni tampoc em preocupa massa el futur d’aquest partit redemptorista que es denomina Esquerra Republicana de Catalunya. A mi em dol, sobretot, que amb la seva actitud irresponsable hagi posat en perill (si és que no ha fet malbé definitivament) la possibilitat d’un govern progressista a la Generalitat de Catalunya en el qual hi havia nacionalistes i no nacionalistes, és a dir, un govern en el qual el més important no havien de ser les qüestions essencials de raça, de llengua, d’història o de religió, sinó les idees, és a dir, les propostes polítiques, econòmiques i socials. I em dol també que, amb la seva actitud irresponsable (encara que puc acceptar que fos ben intencionada) hagi servit amb safata d’argent el cap de Rodríguez Zapatero al meu amic i company Mariano Rajoy.

I aquí entrem en la segona part de la història, el protagonista de la qual no és ja Carod Rovira sinó Pasqual Maragall (i de retop, el PSOE).

Ultra l’opinió manifestada dimarts vespre per Rodríguez Zapatero favorable del tot a la manera com Pasqual Maragall havia resolt la crisi, he de confessar-te amic director, que no és precisament aquesta la percepció que jo en tinc, de com han anat de les coses. Potser ens convé, doncs, seguir el timing dels fets: La història comença amb el desvetllament de la notícia per un diari conservador de Madrid, ABC, i Carod, posat en evidència, accepta la seva veracitat tot posant immediatament el càrrec a disposició de Pasqual Maragall. Aquest, però, tot i que és el banyut de la història, possiblement per por de perdre el poder es nega a acceptar-la i, doncs, confirma Carod com a Conseller en Cap. Però unes hores després, quan el PSOE–Espanya avalua a fons la situació política i s’adona de la magnitud de la tragèdia (de la tragèdia que s’abat sobre el futur de Rodríguez Zapatero, és clar) dóna un cop de puny sobre la taula i és el mateix secretari general (recolzat unànimement per Chavez, en qualitat de president del partit, i també pels barons més poderosos de la família socialista, Bono i Rodríguez Ibarra) el qui commina Maragall a destituir Carod.

A partir d’aquest moment —moment d’altra banda lògic des del punt de la supervivència socialista— Maragall es troba en un destret del qual no podrà sortir-ne airós, faci el que faci. Si no destitueix Carod, trenca amb el PSOE i es queda sol. I si el destitueix, no sols pot perdre el favor d’Esquerra Republicana (circumstància que possiblement el foragitaria del govern) sinó que perd inexorablement el símbol més evident de la seva sobirania, ja que no podrà amagar que pren la decisió “a instàncies de” o “per imposició de” uns dirigents de Madrid.

La manca de coratge de Maragall (que, al meu entendre, havia d’haver destituït immediatament Carod i afrontar les conseqüències, fossin les que fossin) ha prolongat la decisió final hores i hores. I aquesta no ha estat ja el fruit d’un acte degut (que és el que havia de ser), sinó la conseqüència d’un tortuós i complicat pacte: Maragall ha destituït finalment Carod com a Conseller en Cap (amb això satisfà teòricament Rodríguez Zapatero i els barons socialistes), però el manté com a Conseller sense cartera (amb la qual cosa suposo que intenta demostrar-se —crec que vanament— que encara té a les mans les regnes del poder). Però Carod, que és el qui en tot moment ha portat la batuta de la crisi, no sols no s’ha arrufat per la decisió de Maragall, i fent-li tot seguit una monumental botifarra, ha anunciat que serà ell el qui decidirà la seva sortida (pel propi peu i amb el cap alt) del govern de la Generalitat en el termini d’una setmana per encapçalar les llistes d’Esquerra al Congrés, decisió que ha plantejat com un plebiscit personal.

En definitiva, amic director, que potser s’ha salvat (momentàniament) el govern del tripartit. Això, però, a costa de la credibilitat dels socialistes i, en general, de l’esquerra, que n’ha sortit certament tocada d’aquest embolic.

Anuncis

%d bloggers like this: