Especulacions polítiques

by

Estimat director:

Ja saps que l’objectiu d’aquesta correspondència que mantenim no és (o no ho és especialment) parlar de la política diària, però de vegades resulta indispensable fer-ho si no volem viure d’esquena a la realitat. I, convocades les eleccions generals per al proper dia 14 de març, tenim, dons, que els comicis són ja una lletra de canvi a seixanta dies vista, i això m’obliga a dir-te’n alguna cosa abans que el fragor de la batalla ens impedeixi fins de reflexionar.

És cert que tota elecció entranya una sorpresa. I que els seus resultats, tot i que podem fer un esforç per a predir-los, són sempre incerts. I és possible fins i tot que es resolguin contra pronòstic. En això radica, precisament, radica la grandesa de la democràcia, circumstància, però que tanmateix no ens impedeix d’especular.

¿I a quina situació a la qual s’enfronta el ciutadà que ha de decidir amb el seu vot el futur immediat de la nostra vida política? Si ens atenem al discurs de l’oposició socialista, els espanyols han de fer front a un panorama desolador i reaccionari en tots els camps (no només en política exterior) que, en matèria fiscal (agafem aquest punt a tall d’exemple) està presidit per un sistema (diu Zapatero) “injust, ineficient, complex i obsolet”. En canvi, si ens atenem al discurs governamental, vivim en el millor dels móns possibles perquè mai no havia tingut Espanya tanta estabilitat, tanta riquesa, tanta justícia distributiva i tan bona avaluació exterior on —quasi res!— ens tractem de tu a tu amb els americans i participem activament en la gran batalla contra l’eix del mal en el planeta terra.

Deixant a banda aquestes interpretacions subjectives i possiblement esbiaixades, jo tinc la impressió que el ciutadà té el cor dividit i conjuga en el seu interior sentiments contraposats. Si ens atenem a la situació econòmica, penso que la majoria dels espanyols la considera positivament. Desperta, és cert, una certa inquietud el preu de l’habitatge, que no deixa de créixer, però sembla indubtable que ha disminuït l’atur, que han baixat els tipus d’interès, que s’ha reduït la inflació i que la major part de les famílies es troba, avui, en millor posició que fa vuit anys (i comprenc que les generalitzacions en aquest camp sempre són inexactes). D’altra banda, la reducció de l’IRPF que endegà el govern Aznar durant la primera legislatura (que reduí el tipus màxim que passà del 56 al 48 per cent), una mesura aleshores criticada durament pel PSOE, no devia ser tan equivocada quan ara, el programa socialista proposa disminuir en cinc punts l’impost de societats (que passaria del 35 al 30 per cent) i promet també reduir i disminuir els trams de l’IRPF, fixant-ne un tipus màxim en el 35 per cent (13 punts, doncs, per sota de l’actual!).

També percep el ciutadà que la lluita policial contra el terrorisme d’ETA ha avançat considerablement. Sens dubte que la política d’il·legalitzacions no ha merescut l’aprovació unànime, però has de convenir que els resultats obtinguts han estat espectaculars i que, com a mínim, s’ha lluitat des del costat de la llei, cosa sempre més acceptable que fer-ho al marge (i si no, recorda’t del GAL i de condemnes dels ministres de Felipe González, amic director).

Hi ha dubtes, però, sobre la política d’immigració (una matèria complexa que comporta sempre un difícil equilibri entre la defensa dels drets humans i el que abans se’n deien problemes d’ordre públic) i també sobre la política cultural, amb decisions que mereixen avaluacions diverses. Penso al respecte que és interessant haver volgut reforçar i reconsiderar l’actual situació caòtica de l’ensenyament primari i secundari, però considero alhora com a inacceptables els criteris d’uniformització cultural que ha imposat la ministra del Castillo, que ha mostrat en aquest aspecte un altíssim grau d’incomprensió i d’intolerància que em sembla preocupant.

Respecte del que hi ha una certa unanimitat crítica (tot i que els partidaris de la política d’Aznar en aquest punt en són defensors acèrrims) és en la política exterior. I més en concret, en el seguidisme de Bush i en l’enfrontament amb l’Europa continental (amb França i Alemanya especialment).

Per a tenir un retrat virtual de la posició dels ciutadans davant la cursa política que s’acosta, és interessant de llegir l’enquesta feta per Noxa Consulting que publicava recent La Vanguardia (11/1/2004), segons la qual, un de cada tres votants de l’esquerra considera que l’economia va bé, i un de cada cinc electors del PP desqualifica la política exterior d’Aznar, la qual cosa ens pot donar, penso, una percepció bastant equilibrada de la posició dels ciutadans davant els propers comicis.

Tanmateix hi ha una altra qüestió que no podem menystenir en una anàlisi com aquesta. Em refereixo, amic director, al creixent estat de crispació que ha produït la política del govern en els qui no comparteixen el seu projecte. Avui, el Partit Popular ha aconseguit aglutinar entorn seu pràcticament tota la dreta sociològica del país (tret de la dreta que opta per opcions nacionalistes, com la de CIU a Catalunya o la del PNB a Euskadi), però ha aconseguit també irritar tothom que no comparteix el seu projecte políticosocial. Això es va veure ja a la nostra comunitat autònoma la passada legislatura, amb el govern del pacte (que aglutinà tothom contra el PP); es veu a Menorca amb el govern de les esquerres, s’ha vist a Catalunya amb l’opció pel tripartit, i es palpa també a tot l’estat on hi ha un convenciment gairebé unànime que, o bé els populars obtenen la majoria absoluta (o com a mínim una minoria que sumada als vots de Coalició Canària els permeti governar) o bé aniran a l’oposició, amb tota la complexitat i el dubtós profit que se’n pot treure d’un magma polític “a la contra” com el que va governar fins fa poc les Balears.

Prescindint de quines puguin ésser les meves preferències, amic director, la darrera anàlisi formulada per Noxa Consulting a què m’he referit, situa, doncs, el PP en una posició molt avantatjosa (sis punts més que el PSOE, que vol, dir uns 40 escons de diferència) i dóna també a Rajoy una valoració més alta que a Zapatero i als altres líders de l’oposició. Això sembla, doncs, augurar una victòria segura i folgada dels conservadors. ¿Què passarà, però, si, a pesar d’aquesta avantatja, el PP no obté la majoria absoluta sol o amb el suport de Coalició Canària? La resposta no és fàcil en aquest cas perquè, tot i que Izquierda Unida i, en general, la resta de partits polítics, preferirien Zapatero a Rajoy, seria també difícil per a ells d’articular una alternativa a la dreta, atès que Convergència i Unió (partit que, en aquest escenari que esment podria tenir la clau del govern), no donaria fàcilment el seu suport al PSOE, vivint, com viu, a Barcelona, en radical oposició al Govern tripartit que presideix Maragall. I d’alguna manera podríem dir el mateix (encara que potser amb menys intensitat) del Partit Nacionalista Basc, les relacions del qual amb els socialisme espanyol no passen, certament, per un període de glòria.

Anuncis

%d bloggers like this: