Martí Pol

by

Estimat director:

Un dels més grans periodistes que ha donat Catalunya, Gaziel, escriu en les seves memòries aquest text: “La via més popular de la ciutat feia por i goig de veure. Anava curulla de gom a gom, entre dues fileres de tramvies parats, que arribaven des de la Porta de la Pau fins a la plaça de Catalunya. Totes les faroles duien un penjoll de gasa negra. La majoria dels balcons i finestres també estaven endolats. Les botigues eren tancades, amb els botiguers i dependents a les portes, o anaven tancant a mesura que l’hora avançava i la comitiva llunyana s’anava apropant. Els arbres es veien plens d’homes del poble, xics i grans, penjats a les branques. No es podia fer un pas, ni amunt ni avall. Allò no era Corpus, ni una manifestació política, ni un aplec de festa, no s’assemblava a res conegut. Era una manifestació estranya i nova, que Catalunya potser no havia donat encara mai per ningú. Era la capital de tot un poble, que expressava el seu dolor per la mort d’un poeta”.

Record aquest text avui, arran de la mort de Miquel Martí i Pol, aquest home senzill que, baldat en una cadira de rodes, ha aconseguit ser nomenat “poeta del poble” i que, en popularitat, potser sigui el qui més s’acosta a mossèn Cinto Verdaguer, l’enterrament del qual explica Gaziel en el text amb què he encetat la meva carta. La mort de mossèn Cinto tingué lloc l’any 1902; la de Miquel Martí i Pol, el 2003, cent un anys més tard. Els dos poetes havien, però, aconseguit una cosa extraordinàriament difícil: entroncar amb el poble mitjançant els seus poemes, alguns dels quals —cosa estranya—, joves i no tan joves sabien de cor.

Sempre he admirat els poetes perquè em semblen els artistes de la paraula més tocats per la mà de Déu. I potser també perquè sempre m’he sentit incapaç d’acostar-m’hi, de treballar el llenguatge com ells el treballen, de saber, també com ells, expressar amb els versos tot un món. Diguem, però, que aquest món sol ésser sovint un món críptic, difícil d’assolir, un món en el qual hi poden només penetrar persones cultivades, avesades a la lectura, bregades en l’art del pensament. De tant en tant, però (i val a dir que molt de tant en tant), sorgeix un poeta que connecta amb aquesta cosa espiritual i amorfa que, no sé si racionalment o irracionalment, coneixem com l’ànima del poble, i aleshores es produeix el miracle, aquesta simbiosi espiritual entre l’artista i el ciutadà que sap que el poeta parla també per la seva boca, i diu allò que ell potser també hauria volgut dir però no n’hauria estat capaç.

Hi ha hagut en el marc de la poesia catalana grans poetes que han sabut connectar amb aquesta difosa i immaterial ànima del poble, com Josep Maria de Sagarra, que va saber recrear els temes de l’imaginari del país; o com Josep Carner, que va saber immortalitzar els ideals i els costums catalans amb un art de gran altura; o com Mossèn Costa i Llobera, que també gaudí d’una gran popularitat entre els mallorquins. Però pocs han tingut, no ja el reconeixement acadèmic i de la crítica (que, si a això em referís la llista de poetes grans evidentment seria força més llarga), sinó un vertader èxit popular. Verdaguer va ser-ne un (encara que no he trobat cap referència a ell en els molts articles que, sobre Martí i Pol, s’han publicat aquests dies), l’altre ha estat, sens dubte, el poeta de Roda de Ter, l’obra del qual és, des del primer dia, un intent d’acostar-se a la vida de la gent de carn i os que el rodejava.

Martí i Pol era el poeta que preferia ser comprensible abans de ser comprès —ha escrit Joan Barril molt encertadament—, el poeta que preferia la plaça a l’ateneu i un poeta al qual els nens han après a estimar de memòria: “Jo, per exemple, dintre/ de poc ja farà vint-/ i-tres anys que treballo/ vuit hores cada dia/ i he viscut sempre al poble”, diu un poema seu de principis dels anys setanta. I és que la poesia de Martí i Pol va ser no tant un acte de compromís amb l’època (que ho va ser), com una mostra d’afecte als seus conciutadans, feta amb una claredat d’expressió que raja com l’aigua clara i defuig aquell text complicat i fosc que necessita ésser desxifrat: “Reposes, Marta, i ara tanco els ulls/ per pensar-te, per veure’t. Focs llunyans/ i músiques i festes pel teu cos./ Tot l’aldarull insòlit dels colors d’/ aquest estiu i el vent que esbulla flocs/ de cabells i n’escampa la claror.”

Tal vegada per això (o precisament per això), Martí i Pol ha estat un home que ha influït també en els cantautors catalans, fins el punt que, amb Salvat-Papasseit, ha estat el poeta de qui s’han musicat més poemes. Rafael Subirachs, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, i potser algun altre, han trobat en els textos de Martí i Pol el missatge adequat per a ser dit amb la seva música i això —també això— ha contribuït a fer del poeta un home popular, conegut, llegit i estimat.

Jo no crec, estimat director, com creien alguns pensadors de principis del mil nou-cents, que el món hagi de ser dirigit per unes elits en el vèrtex de les quals hi hauríem de situar els poetes, però si que penso que ens fan falta els poetes (i que els versificadors s’abstinguin, sisplau) no tant perquè ens ajudin a aixecar els peus d’en terra com perquè hi hagi entre nosaltres algú que sigui capaç de treure’ns del llot de la mediocritat d’una prosa farcida de tòpics, desballestada sintàcticament i terriblement buida d’idees.

Davant això, amic director, comprendràs que em sembli reconfortant llegir: “He endreçat el calaix; ja l’hi tenia/ però no se sap mai què pot passar/ si ve que, fet i fet, em globalitzen./ Amb l’endreça defenso una misèrrima/ quota de poder: la de pensar/ lliurement el que vulgui i comportar-me/ discretament d’acord amb el que pensi./ Funambulesc, faig tràgics equilibris/ entre el silenci i la procacitat/ i menjo poc i bec encara menys/ per si tornen els dies de penúria./ No passaré de vell, però confio/ que sempre hi haurà algú per recordar/ que el sol surt per tothom, i cada dia.”


%d bloggers like this: