Euskadi

by

Estimat director:

És natural que la iniciativa del govern basc coneguda popularment com el “pla Ibarretxe” hagi provocat tota mena d’opinions, fins les més contradictòries. Com ho és també que no vegin les coses de la mateixa manera els qui es confessen nacionalistes que els qui no són partidaris d’aquesta ideologia. I fins i tot és comprensible que tinguin una visió particular de la proposta aquells que, sense ser nacionalistes perifèrics, no fan tampoc professió d’un nacionalisme d’estat que, per cert, és una filosofia que té una munió d’adeptes entre nosaltres.

És, doncs, normal que les coses no es vegin de la mateixa manera pels uns que pels altres, però aquesta constatació no ens hauria d’impedir poder raonar el problema amb un mínim d’objectivitat.

És cert, com opina Ibarretxe, que no és impossible dialogar (i fins i tot acceptar) el seu projecte. De fet, això també ho creu un expert constitucionalista (i pare de la Constitució) com Herrero de Miñón, el qual ha afirmat que el projecte del govern basc podria encaixar en un sistema com el nostre sempre que acceptéssim de fer alguns (i jo hi afegiria “importants”) retocs constitucionals, retocs, però, que, si més no en teoria, no són impossibles, ja que la mateixa Constitució preveu els mecanismes de la seva reforma.

Tan cert com això ho és, però, que la Constitució és un pacte entre els espanyols (qualsevulla que sigui la seva procedència i els seus ideals polítics), i que tota modificació de les normes de joc exigeix un acord mínim entre els qui, en principi, hi estan subjectes.

Arribats aquí se’m dirà —i potser tindran raó els qui ho facin— que, digui el que digui la Constitució al respecte, els pobles tenen dret a decidir el seu futur i, per tant, a exercir el dret a l’autodeterminació. Però tot i acceptant aquesta opinió, també s’hauria de reconèixer, com a mínim, la dificultat de dur a terme una modificació del sistema pel qual es regeix un determinat territori (que és part d’un estat democràtic de dret reconegut internacionalment), no ja amb l’oposició gairebé frontal dels ciutadans que integren aquest estat, sinó també amb l’oposició dels partits que, en aquell territori que vol autodeterminar-se, comptabilitzen en cada elecció gairebé un cinquanta per cent dels ciutadans que resultarien afectats per la modificació que es proposa.

I més és complica encara la qüestió quan observem que la proposta modificativa es produeix en un territori on un grup armat actua sistemàticament i implacablement contra tots aquells que, membres també del mateix territori, no comparteixen, però, la filosofia política del govern que proposa aquest canvi de règim tan fonamental.

Però és que la cosa és encara una mica més complexa perquè el pla Ibarretxe no pretén només actuar damunt els territoris que, constitucionalment i estatutàriament (per tant legalment i democràticament), estan sota la jurisdicció del govern que proposa la reforma, sinó que apunta també (encara que no ho imposa de moment) la voluntat d’estendre-la a d’altres territoris, com per exemple el navarrès (que, com sabem, és majoritàriament contrari a acceptar aquesta mena de reformes) i com les regions basques de França, les quals tinc la impressió que contemplen atònites el que s’esdevé a les regions del sud.

He de confessar-te, amic, director, que a mi m’admira que al senyor Herrero de Miñón li sembli fàcil de resoldre una qüestió com aquesta, com també m’admira que comparteixi aquesta creença un col·lega d’aquestes pàgines d’opinió, perquè, com a mínim, hauríem tots de reconèixer que la proposta, no sols no és pacífica políticament, jurídicament i constitucionalment, ans ben al contrari, resulta força discutible i difícil, fins al punt que no permet reduir la matèria a un simple desacord entre progressistes i conservadors, o entre nacionalistes i no nacionalistes, ja que tampoc no ho veuen clar persones que, si bé no es confessen nacionalistes (i aquest potser seria el meu cas), no es mostren tampoc d’entrada contràries als seus plantejaments, accepten de grat l’estructura autonòmica d’Espanya, i defensen un estat plural i respectuós amb les diverses llengües i cultures de les regions i nacionalitats que el conformen.

Vull dir amb això que tinc la impressió que és massa simplista la posició dels qui situen sistemàticament els disconformes amb el pla Ibarretxe entre els sectors més intolerants i no dialogants (per tant no democràtics) del “nacionalisme espanyol”. No dubto que n’hi haurà, certament. Però s’equivoquen els qui volen reduir o simplificar d’aquesta manera l’estat de la qüestió, perquè el problema basc és força més complex, no sols pel fet que les armes d’ETA impedeixen una reflexió serena i democràtica de les propostes polítiques (allí no hi ha igualtat d’oportunitats per als uns que per als altres) sinó també perquè la proposta que es fa des del nacionalisme implica una transformació radical de les estructures polítiques de l’estat, i tota transformació radical del marc jurídic que regeix la convivència —i això és el que provocaria el pla Ibarretxe ésser finalment adoptat— exigeix un consens força general si no volem que fracassi. I amb això no em refereixo a un acord general de tots els ciutadans de l’estat (que és, però —tampoc no ho oblidem— el que exigeix la Constitució), sinó, i com a mínim, un acord dels ciutadans que integren la nacionalitat que proposa el canvi, i és evident que aquest consens no es dóna avui en un lloc com Euskadi, dividit gairebé al cinquanta per cent, on el diàleg entre uns i altres ha esdevingut gairebé impossible i on uns, per raó que tinguin, poden expressar les seves idees sens cap mena d’entrebancs, mentre que els altres, per equivocats que estiguin, es juguen la vida cada vegada que parlen.


%d bloggers like this: