Shirin Ebadi

by

Estimat director:

Potser perquè m’han defraudat massa vegades, potser perquè molt sovint són propicis a fer arranjaments o transaccions que no em convencen per tal d’acontentar a uns i altres (que sol ser la manera de no acontentar ningú), no m’esperava que els responsables del Nobel de la Pau elegissin aquest any l’advocadessa iraniana Shirin Ebadi per a donar-li aquest importantíssim guardó. I crec que la decisió de l’Acadèmia sueca ha estat encertada perquè és francament lloable que, en uns moments com els actuals, s’hagi elegit una dona musulmana que, sense abdicar de cap de les seves conviccions, ha sofert el pes de la intolerància dels clergues del seu país per defensar els drets humans.

Shirin Ebadi fou la primera jutgessa dona que hi hagué a l’Iran, però la revolució dels clergues encapçalada per aquell tristament recordat Khomeini considerà que les dones posseïen una naturalesa inadequada per a assumir aquesta mena de responsabilitats i, naturalment, l’enviaren a casa. “Les dones —afirmà un dels capitostos de la revolució— són massa emocionals i massa irracionals per a treballar com a jutgesses”. Ella, però, lluny d’acovardir-se, emergí aviat com una destacada activista en favor dels drets humans a l’Iran, la qual cosa li va provocar persecucions per part dels guardians de l’ortodòxia, fins al punt d’haver d’afirmar que “qualsevol persona que defensa els drets humans a l’Iran viu amb por des del seu naixement fins a la mort”.

El que fa gran, però, la figura de la senyora Ebadi és que ella, tot i la persecució que ha sofert, continua afirmant això: Que qualsevol intervenció estrangera en els afers iranians seria intolerable. I que la Xaria (que és la llei islàmica en aplicació de la qual fou expulsada de la judicatura) podria ser adaptada a l’època moderna sense soscavar la religió.

Aquesta darrera afirmació, que a mi em costa d’acceptar, és també defensada per un islamòleg francès de renom, George Henry Bousquet, el qual sosté que, entre altres disposicions, el profeta va prohibir que les nenes acabades de néixer fossin enterrades vives pels seus pares, que buscaven un fill. I no, només, això, sinó que també establí que les dones tenien dret a una part de l’herència i va limitar el nombre de dones a quatre per cada marit.

Segons Bousquet, aquests canvis van suposar una revolució en la situació femenina a l’Aràbia del segle VI, ja que per a la societat tribal de llavors una dona valia poc més que una cabra i bastant menys que un cavall.

I jo et demano, estimat director: ¿Creus que les coses han realment canviat d’aleshores ençà? Si ens hem d’atendre als fets, la resposta només pot resultar negativa perquè, per poc que investiguis una mica el que passa en els països musulmans, aviat veuràs que, gairebé en tots ells, les dones viuen sotmeses a societats masclistes i a legislacions que les converteixen en menors d’edat per sempre.

Fa només unes setmanes, un periodista espanyol destacat a Rabat ens confirmava l’aspecte descoratjador que comporta qualsevol mena de passeig per la geografia islàmica. Pensa, amic director, que a l’Afganistan, hi ha moltes zones on la societat segueix imposant a les dones el burca i molts pares es neguen a portar les seves filles a l’escola. Que a l’Aràbia Saudita, les dones segueixen sense poder conduir; que a Egipte, el 80% de la població femenina ha patit l’ablació dels clítoris; que a l’Iran i el Sudan, es prohibeix per llei a les dones sortir al carrer sense cobrir-se els cabells; que a Kuwait —el riquíssim Kuwait que el papà Bush salvà de les urpes de Sadam Hussein— només els homes tenen dret de vot; que a Algèria, el pare pot votar en nom de les filles; i que al Marroc —aquest país veí i amic on el rei es diu germà petit del nostre monarca— un home es pot divorciar a l’instant mitjançant la repudiació, mentre que la dona ha d’esperar dos anys. ¿Vols que segueixi?

La qüestió, però, és de saber determinar quantes d’aquestes injustícies surten de l’islam i quantes són fruit d’una superestructura de poder o d’un procés estrictament cultural (o potser hauríem de dir “incultural”, des del nostre punt de vista). La resposta no és clara si ens atenem a l’opinió de senyora Ebadi que, emprant unes paraules molt clares, ha dit això: “La meva posició no és contra l’Islam (…) No és l’Islam el responsable [d’aquestes vexacions de la dona], sinó els règims corruptes dels països musulmans que malauradament l’utilitzen de pretext per a justificar el seu govern il·legítim”.

Aquesta afirmació està en la línia de la feta també per la ministra marroquina encarregada de la Família, la senyora Jasmina Badú, que ho va deixar molt clar quan es va referir al costum de molts homes d’emparar-se en la religió per repudiar les seves dones i abandonar-les juntament amb els seus fills: “L’Islam —va dir la ministra— no autoritza a deixar la teva dona i els teus fills tirats al carrer”. La matèria no és, però, pacífica perquè d’altres experts, com l’estudiós Ibn Warraq, sostenen que l’Islam “és la causa fonamental de la repressió de les dones i el principal obstacle perquè la seva situació millori. Sempre —conclou Warraq— les ha considerat inferiors físicament, intel·lectualment i moralment”.

El problema, però, no és, només, que de l’Islam pugui desprendre’s una concepció de la dona que sigui inferior a l’home —al cap i a la fi, també en la nostra tradició cristiana, fou la dona la causa del pecat i, per tant, del sofriment de l’home damunt aquesta terra—, el problema és que, a diferència del que ha succeït en el món occidental on gairebé ningú no discuteix la independència del poder civil respecte de les autoritats religioses, les revolucions islàmiques que inicià l’aiatolà Khomeini el 1979, han subvertit l’ordre i han erigit com a eix de la seva filosofia política el submissió de la política a la religió, a una religió que ells interpreten a la seva manera i que aprofiten per a doblegar (i dominar) la vida civil.

D’ací que em sembli tan important que dones com la senyora Ebadi siguin reconegudes internacionalment, perquè és indiscutible que, digui el que digui l’Islam, el més greu del que passa en el món islàmic no és el que pregoni l’Alcorà respecte de les dones, el més greu és que s’utilitzi la religió per a legitimar les injustícies i que, en nom de la religió, s’ofegui el poder civil.


%d bloggers like this: