Josep M. Quintana

Martinsa Fadesa acaba de protagonitzar la major suspensió de pagaments de la història de l’economia espanyola (concurs de creditors voluntari) després que el consell d’administració es reunís en sessió extraordinària al llarg de tota tarda d’ahir i constatés la impossibilitat d’aconseguir els 150 milions que la banca li reclamava per mantenir-li obertes les línies de crèdit. El deute de la immobiliària s’eleva a 5.100 milions d’euros, 4.000 d’ells amb la banca. La companyia registra la major insolvència de la història econòmica espanyola.

La immobiliària acumula, com diem, un deute d’almenys 5.100 milions d’euros, 4.000 d’ells amb la banca: La Caixa, Caja Madrid i el Banco Popular, entre les entitats més afectades.

Martinsa es va donar a conèixer quan al març de 2007 ,va comprar la immobiliària gallega Fadesa a 35,70 euros per acció, fet que suposava que el valor de la companyia era de 4.045 milions d’euros, dels quals 2.209 milions van ser ingressats pel llavors primer accionista Manuel Jove.

Aquella operació va permetre que la companyia de Fernando Martín cotitzés en borsa i guanyés pes internacional, gràcies a la presència de Fadesa a Portugal, El Marroc, Romania, Hongria, Polònia, França i Mèxic, però al mateix temps li va implicar un deute que a dia d’avui ascendeix a 2.579 milions d’euros.

Així doncs, després del fracàs d’Aisa, el passat mes de juny, ara es posa al descobert el fracàs de la principal immobiliària del país. Què vol dir això? Que tot va bé? Que l’economia necessita només alguns pegats?

La ministra d’Habitatge, Beatriz Corredor, ha admès que la suspensió de pagaments de Martinsa-Fadesa, que és també la major immobiliària d’Espanya per valor d’actius -10.800 milions d’euros- i per cartera de sòl -28,7 milions de metres quadrats-, que a més disposa de 173.000 habitatges en cartera i unes obres en marxa per valor de 3,1 milions d’euros, “no és una bona notícia”.

Aquesta manera de veure el got mig ple (perquè la ministra hauria pogut dir clarament que era una molt mala notícia, no ens pot satisfer perquè el mercat segurament provocarà encara moltes sorpreses. Basta escoltar el president de l’Associació de Promotors Immobiliaris de Madrid (Asprima), José Manuel Galindo, el qual no descarta que pugui donar-se “algun altre cas” com el de Martinsa-Fadesa. Per això, aquest home ha demanat al Govern que engegui mesures econòmiques que ajudin a la creació de riquesa i ocupació en el sector immobiliari.

I què farà el govern? Intervenir les empreses en crisi? Aquesta opinió, que considero molt poc encertada, l’ha duta a terme darrerament George Bush, que ha nacionalitat alguns bancs, i sembla que és la solució que proposa el ministre d’Indústria, Miguel Sebastián, el qual considera lògic que alguns països intervinguin en empreses o entitats financeres –com, diu el ministre, el cas d’Estats Units amb les signes Fanny Mae i Freddie Mac- “perquè els ajustaments de la crisi siguin el més suaus possibles”. “Lògicament, a Espanya també es podria fer el mateix”, ha dit Sebastián, el qual, però, ha lloat la solidesa del sistema financer espanyol i no ha volgut analitzar de forma explícita situacions particulars, com la de Martinsa Fadesa.

Demà Solbes acudirà al Parlament a petició dels partits que s’oposen al Govern. L’home ho té ben difícil per resoldre el problema econòmic d’aquest país que haurà passat de la desacceleració a la recessió sense haver entrat en crisi. És una sort!

Després de l’acte acadèmic que vam seguir a l’Ajuntament de Ciutadella, l’alcalde i tota la corporació, seguida de les primeres “autoritats” religioses, la presidenta del Consell i els alcaldes de tots els altres municipis, van sortir “bajo mazas” i, en processó anaren fins a la Catedral de Menorca per assistir a una missa de rèquiem pels captius de 1558 (acte religiós). Després, posaren corones a l’obelisc del Born (acte civil).

Avui, agafo el diari Menorca i observo a la primera pàgina, un rector de parròquia que, revestit amb la l’alba i la capa pluvial, beneeix un cotxe. Sí un cotxe! Suposo que abans es beneïen ases i ara es beneeixen cotxes.

Em demano: té sentit tot això? És acceptable que avui es visqui encara aquest maridatge entre el poder civil i l’eclesiàstic? Té sentit que tots els batlles i tots els regidors de la ciutat, siguin creients o agnòstics, hagin d’anar en processó a missa, darrere els macers i guàrdies amb plomall i punyetes d’almirall a les mànigues? Té sentit que davant una societat profundament secularitzada (anava a escriure laica però ho faré més suau) les autoritats organitzin aquestes cerimònies religioses i el bisbe i els preveres s’hi pleguin sense qüestionar res?

No s’adona el mateix capellà que surt retratat a la portada del diari beneint un cotxe que està fent un ridícul d’allò més gran? Que algú m’expliqui de veritat quin sentit té beneir un cotxe avui solemnement i al mig del carrer. Creu realment algú que aquestes benediccions públiques d’animals i de cotxes responen a un acte de fe? De veritat ho creu algú?

Ja sé que no necessàriament s’ha d’estar d’acord amb el que jo penso en aquest punt, però crec que els capellans s’haurien de plantejar més seriosament totes aquestes coses.

Ahir vaig assistir a l’acte commemoratiu del 450 aniversari de l’assalt dels turcs a Ciutadella de Menorca, succeït un 9 de juliol del 1558. L’acte no va ser diferent del que se celebra cada any en aquest dia, només que tenia l’afegit especial de la data rodona, de la presència com a conferenciat de Jordi Baulies, que havia estat present, com a secretari de la corporació municipal de Ciutadella, en els actes commemoratius del 400 aniversari, el 1958, i, pel que fa a mi, perquè en aquest cas havia de rebre el premi de narrativa curta que s’havia convocat per celebrar l’efemèride.

El parlament de Baulies va ser molt interessant perquè ens va explicar tota la lletra menuda de la festa de 1958, amb les dificultats per organitzar un acte reivindicatiu d’uns fet, d’una gent, i també d’una cultura que s’havia de forjar en llengua catalana, cosa que era molt difícil en aquell temps. Les referències a mossèn Josep Salord, que va fer el discurs oficial del dia (publicat posteriorment a les Monografies menorquines d’El Iris), i a Francesc de B. Moll, que va ser el mantenidor dels Jocs Florals, em van fer recordar dos dels prohoms que han estat bàsics en el redreçament cultural de la nostra generació. Tots dos van dur a terme una tasca prudent, enorme i sòlida des del punt de vista científic i intel·lectual, que ha fet possible que noves generacions de lingüistes, d’escriptors i de poetes hagin sorgit entre nosaltres. I no només això, perquè també ha fet possible que la llengua de cultura predominant a Menorca hagi acabat essent el català.

En el discurs d’ahir van sortir noms de persones que han tingut també un paper rellevant en el manteniment de la torxa cultural entre nosaltres: Frederic Erdozaín, Antoni Moll Camps, Fernando Martí Camps, Fernando Jansá i Josep A. Pons Roca, tots ells persones cultes i compromeses que, fa cinquanta anys, eren ja al capdavant de la defensa de la llengua i de la cultura catalanes, i que escrivien i creaven en català, encara que les bases dels premis convocats per al 1958 parlessin encara de “menorquín literario”. Quin eufemisme, Déu meu, per evitar la censura franquista!

Moll, Salord, Erdozaín, Jansá, Martí i d’altres que a la sessió d’ahir no es van esmentar, no són ja entre nosaltres, però a ells hem de mostrar el nostre reconeixement. Perquè les coses han canviat per a bé, en allò que fa referència a la nostra cultura, encara que, dia rere dia, hem de fer front a embats dels qui ens voldrien a tots castellanitzats. Aquests, que en la seva gran majoria guardaven silenci durant la repressió, ara es diuen defensors de les llibertats, i en nom d’aquestes llibertats ens titllen de lliberticides. És el món a l’inrevés. Sortosament, estem blindats contra aquestes falòrnies que no tenen, però, res d’innocents.

—-

P.S. Encara que no sembli bonic, voldria que els meus lectors llegissin el darrer article que el meu fill Pere Quintana (que no és, però, el notari de l’Acta de Constantinoble), llegeixen l’article Una nova impostura intel·lectual que ha publicat en el seu blog.

Treure les tropes de l’Iraq i posar com a ministra de defensa una dona embarassada van ser dues mesures intel·ligents per fer-se amb la ciutadania. Potser també ho siguin revisar la llei que regula l’avortament per evitar el frau que es dóna ara, i reforçar la laïcitat de l’estat, però temo molt que amb aquestes propostes de caràcter ideològic, amb aquest gir a l’esquerra –com Zapatero les defineix-, n’hi hagi prou conjurar els núvols econòmics que ens envolten, i estic gairebé bé segur que no justifiquen l’esperit d’eufòria que ha emanat del congrés socialista.

No m’agrada el to de Rajoy quan diu allò de “al ciudadano de a pie no le importa la laicidad, ni el aborto, ni si votarán los extranjeros”, perquè a mi si que m’importen aquestes coses, però té raó quan diu que Zapatero sembla que visqui en un altre món, si ens atenem al seu discurs polític.

Aquest cop, Zapatero ha reforçat molt la seva posició respecte del PSC amb el suport que ha fet a la defensa de la diversitat lingüística i a la política de la Generalitat en aquest sentit, tan vilipendiada des del famós “manifiesto”. I això també m’importa, i el felicito, perquè la mesura em sembla justa i encertada, però també perquè probablement li ajudarà a sortir de la soledat en què es troba i des de la qual li seria impossible continuar governant.

Això traurà alguna de les barreres que li dificultaven el diàleg amb CIU, indispensable per a tenir un futur consolidat, però CIU no es conformarà amb un suport clar a la seva política lingüística. El seu electorat reclamarà solucions econòmiques vàlides, que només es poden intentar si prèviament s’ha reconegut el problema. No hi ha redempció sense contrició, i vista de lluny –que és des d’on jo contemplo la política- em sembla que Solbes es troba en una clara situació de ser amortitzat. I això no es pot resoldre amb “miembros o miembras” que facin de florero. Es necessita alguna cosa més.

En el debat de dimarts, el president Zapatero es va enrocar en la ideologia per defensar la seva posició numantina. Ell és socialdemòcrata, i la socialdemocràcia resoldrà els problemes que pugui tenir Espanya.

Apel·lar a la ideologia és interessant, però també pot ser inútil si no s’acompanya de solucions als problemes reals. D’entrada, no hi ha acord respecte d’aquests problemes, que l’oposició troba que són molts i de llarga durada, i que el govern i el PSOE (més sols que la una en aquesta posició) creuen que són menors i també de menor durada.

Importa poc saber com es diu allò que patim avui: si crisi o desacceleració o recessió, com sembla que alguns indicadors marquen. D’entrada, la impressió que té el gruix de la ciutadania (no els diputats socialistes que aplaudeixen com un sol home qualsevol cosa que digui el seu líder) és que el govern no va dir tota la veritat davant les eleccions. Això és fins i tot comprensible, però ho és menys que segueixi per aquest camí de negar-ho tot (o gairebé tot), fins i tot el que és obvi, i de voler mantenir-se en solitari pel que fa en el diagnòstic i, lògicament, en el remei.

Si la legislatura passava va ser la de la soledat de Rajoy, l’actual sembla que hagi de ser la de la soledat de Zapatero. I si l’una era dolenta, l’altra potser ho és més.

Per últim, us convido a llegir aquests paràgrafs que escrivia ahir Jordi Barbeta a La Vanguardia. Val la pena que els mediteu.

“En el resto de Europa ya hace tiempo que los ciudadanos han advertido que defender verbalmente a los pobres sirve, por ejemplo, para que algunos cantautores se hagan ricos, pero no necesariamente para resolver los problemas de “los más necesitados”, el target principal de la actividad política de Zapatero según se encargó de repetir él mismo. Ya lo escribió el pensador más citado de la izquierda europea, Anthony Giddens: “Me parece muy bien que las personas de izquierdas sigan llamándose a sí mismas socialistas siempre que reconozcan que esa palabra, hoy, no es más que una etiqueta…”.

Seguramente Zapatero no perdió ningún voto ayer por su discurso ideologista, pero eso a principio de legislatura no es relevante, mientras que sí lo es, en cambio, que las propuestas del presidente del Gobierno sean lo suficientemente solventes como para generar confianza en la gente y, de paso, en los mercados, que suelen ser muy cobardes. Y no está muy claro que, pese a la vehemencia con la que defendió sus convicciones, Zapatero convenciera mucho más allá de ese público suyo que tanto le quiere y al que tanto debe.”

L’operació “Jaque” que han dut a terme les forces armades colombianes per alliberar Ingrid Betancourt, l’ostatge que, des de fa sis anys, tenien segrestada, és, no només una gran victòria de la llibertat i del president Uribe, sinó una passa, i aquest cop penso que decisiva, en la liquidació d’aquest exèrcit d’aventurers, doctrinaris i antidemòcrates que són les FARC.

La mort de Raul Reyes i la incursió en territori d’Equador en una operació militar que va provocar grans protestes del president Correa, però que va demostrar que les FARC existeixen perquè, entre altres coses, han tingut suport estranger, sembla que van iniciar aquest camí de no retorn, que és l’únic que pot seguir-se per aconseguir la normalitat democràtica a Colòmbia.

Uribe està demostrant un gran coratge, i l’èxit d’aquesta operació, que ni els israelians haurien aconseguit de dur a terme més perfectament, ha de ser el punt de partida d’una obertura de negociacions que no pot acabar d’altra manera que amb la rendició d’aquest exèrcit que viu del segrests i de les extorsions.

Veneçuela i Equador sembla que són conscients que no sempre han estat aigua clara en aquesta matèria. I també depèn molt de l’acció dels seus governs que la liquidació de les FARC arribi a bon terme.

També jo vaig veure els dos darrers partits de la selecció espanyola –“la roja”, com li diuen avui-. Molt relativament afeccionat al futbol, no em vaig asseure davant del televisor fins al partit contra Rússia i, després, contra Alemanya. I vaig gaudir. I també vaig sofrir, tot i que era conscient de la superioritat de l’equip de casa. Però ja ho saps, un a zero és molt poc i, aquella colla de gent alta i poderosa semblava que a qualsevol moment et pogués fer un gol. I allò dels penaltis és sempre una juguesca. Una loteria que es remet a la sort.

En definitiva, que vaig ser feliç amb els dos partits de futbol, perquè el joc, no només era interessant, sinó que era bo. Vaja! Era fantàstic veure com feien córrer la pilota aquells joves que jugaven amb la mateixa força i il·lusió que els joves afeccionats que juguen de franc al pati de l’escola.

I a més, em va agradar que guanyessin els nostres, els espanyols, els “de la roja”. Jo no hauria pogut dir mai que volia que guanyessin els russos, ni els alemanys. I per què? Doncs perquè els espanyols són els de casa, perquè són els meus.

Dit això –que encara que a algú se li pugui fer estrany està escrit en la meva línia ideològica de sempre-, del que no estic tan satisfet és de com s’ha gestionat aquesta victòria, de com s’ha festejat per tot arreu i de com s’ha aprofitat per totes les ràdios i cadenes de televisió estatals per anar més enllà del que era –vaja!, del que és- una victòria esportiva. En el súmmum de la follia vaig sentir com Villa cridava fins i tot “¡Arriba España!”, suposo que bastant inconscientment, endut per la massa exaltada i triomfant. Cridar això un noi que ben segur va néixer ja dins els anys vuitantes és ben fort!

Tanmateix, no tot és manipulació. Probablement és realitat. I dret o tort, induït o espontani, hem pogut comprovar com n’és de gran i de fort el nacionalisme dels qui ataquen els nacionalistes. Tant, que de vegades fins i tot pot quedar petita la bestiesa d’Urkullu dient que anava amb els russos, o la de no sé quin dirigent d’Esquerra que va assegurar que ell volia que guanyés Turquia. Ostres, Turquia!, vaig pensar, això és nou. Quina troballa!

Bé, vull dir amb tot això que els qui vam gaudir amb els nostres, els qui mai no hem abdicat de ser espanyols però estem lluny d’acceptar el nacionalisme tan en boga entre aquest gruix de gent que es passa el dia criticant els “altres” nacionalistes sense saber que també ells ho són –i com ho són!-, ens trobem una mica perplexos, perquè nosaltres tenim clar que preferim no lligar-nos a aquest pensament i a aquest corrent –el nacionalisme- que es va forjar dins el segle XIX i que ara, en el segle XXI, dificulta enormement la construcció d’Europa.

Perquè són els nacionalismes d’estat –els darrers exemples els tenim a Irlanda i, avui mateix, a Polònia- els qui, embolcallats amb la bandera pròpia i en aquell “noltros som noltros” que tan agudament va encunyar Antoni Maura (i que vaig escoltar també després a Gabriel Cañellas), és, dic, aquest egoisme nacional el que, en molts casos, ens impedeix de construir una Europa Unida que pugi tractar de tu a tu els Estats Units i a les altres potències, reals o emergents, del món.

Un cop els partidaris de Morgan Tsvangirai en van quedar sense candidat a Zimbabwe, el passat divendres, 27 de juny, per la seva retirada de la cursa electoral, no tenia cap sentit que als col·legis electorals hi hagués dues paperetes.

Tampoc no tenia sentit que el candidat de l’oposició es presentés, perquè ell sabia que no era possible tenir un escrutini net, després de l’experiència de la primera volta. Així doncs,  Robert Mugabe no ha tingut cap mena de problema per resultat reelegit, a pesar de les exhortacions fetes per Nelson Mandela, un dels pocs polítics que encarnen avui la consciència d’una Àfrica ètica, el qual ha afirmat que només Déu podria retirar-li el poder (suposo que referint-se a la seva mort), un poder que ha aplicat únicament i exclusivament per arruïnar el país i enriquir-se personalment.

El diari Le Monde es demanava ahir què pot fer la comunitat internacional davant la tirania a què estan sotmesos els ciutadans de Zimbabwe. Europa i els Estats Units van imposar sancions que afectaven els principals dignataris del règim i avui tenim la prova manifesta de la seva ineficàcia. Altrament, hi ha avui un convenciment general que, amb les sancions a un país, l’únic que realment s’aconsegueix és d’agreujar la situació dels més dèbils, però mai la dels qui són al poder i l’usufructuen en benefici propi.

Així i tot, és evident que si Mugabe es mantén en el poder, els resultats del seu mandat seran novament devastadors per al seu país i per a la imatge global del continent negre. Teniu en compte que Zimbabwe no ha signat mai el tractat sobre el Tribunal penal internacional (CPI), per això és urgent que es trobin fórmules per aïllar aquest càncer que té la humanitat en el cor de l’Àfrica.

Ara bé, el més greu que jo observo en aquest cas radica en el fet que una desaparició de Mugabe no resoldrà pràcticament res, perquè durant tos aquests anys, el dictador ha creat una xarxa d’interessos entre els seus col·laboradors més propers (polítics i militars), que són els qui s’han apropiat de les terres més riques i dels principals recursos de la nació, que seran molt difícil de desfer.

Allí, doncs, podem comprovar la perversió intrínseca de la corrupció política fins als seus extrems. I eliminat el dictador, continuarà el sistema. No crec, doncs, que, ara per ara, hi hagi cap mena d’esperança per al país.

Els pregoners del desastre revestits d’intel·lectuals semblen estar convençuts que, amb l’actual estat de coses en matèria lingüística, no sols es lesionen els drets dels castellanoparlants en territoris de parla catalana, sinó que, des del poder polític d’aquests territoris, s’està provocant un llengücidi en allò que fa referència al castellà.

Aquests predicadors han arribat a dir que el provincianisme dels nostres polítics (aquest molt els agrada molt, dit sempre des del seu presumpte cosmopolitisme) farà que la gent no sàpiga castellà, amb la qual cosa se’ls tancaran un munt de portes. Recordo que, de jove, també m’ho deia una tia, això: “Cal que parlis en castellà, perquè si no, mai no trauràs unes oposicions”.

Resulta, però, que ahir es van fer públics els resultats de la selectivitat a Catalunya, que és, per cert, la comunitat autònoma on pitjor política lingüística es du a terme –sempre en l’opinió d’aquests gurús dels desastre, de “la España se rompe”, del “quieren hacer desaparecer el castellano”, etc., i resulta que, d’acord amb les dades oficials, la nota mitjana per matèries és de 6,25 en llengua i literatura castellanes, i de 5,52 en llengua i literatura catalanes. És a dir, que, mira per on!, els joves catalans treuen més bona nota en castellà que en català!

D’altra banda, a aquesta gent tan preocupada pels drets dels castellanoparlants a les nostres terres, jo li voldria recordar la frase que, amb gran cinisme, va dir el president d’Air Berlin. Aquest home va dir que ell feia no sé quants anys que vivia a Mallorca i mai no havia necessitat el català per viure.

Si això és com diu ell –que ho és-, la meva pregunta esdevé elemental: ¿Tant es lesionen els drets dels castelanoparlants en territori on la llengua catalana és la pròpia si aquests poden, no ja viure-hi uns anys, sinó, néixer, viure i morir-hi sense que ningú mai no els hagi obligat –ni els pugui obligar!-, a haver de girar la seva llengua materna?

Si no fos dramàtic, penso que faria ganes de riure.

És ben curiosa la facilitat com es modifiquen les coses en política. Però si l’espectador atent analitza a fons el perquè d’aquests canvis sovint troba una resposta que la justifica. En efecte, mentre el PP va viure aïllat, soberg i sense oferir als altres cap possibilitat de diàleg, un personatge tan fluix de contingut com és el president Rodríguez Zapatero va viure còmodament, tot recolzant la seva actuació en altres forces polítiques que havien també arribat a la conclusió que amb el PP no s’hi podia pactar.

Ara, després dels grans esforços que ha fet Mariano Rajoy per assegurar-se la direcció del PP, arraconant el que hem vingut a denominar l’aznarisme, i fins intentant ell mateix mudar-se de pell i canviar d’estratègia, ara, dic, tot ha canviat (o sembla que ha començat a canviar), i és el PSOE el qui s’ha quedat sol en la darrera votació que s’ha produït al congrés.

En el minidebat d’ahir, el llenguatge de Rajoy no s’assemblava gens al de fa un any (o al que ha fet servir en els darrers quatre anys), i de sobte hem vist com el qui passava necessitat era Zapatero. En aquest debat, el president encara va poder burlar-se del seu rival dient-li allò de “estoy muy contento de que ustéd esté aquí”, però si Rajoy y Sáenz segueixen pel camí que han encetat, us asseguro que el tàndem Zapatero-De la Vega ho passarà malament.

Era molt més fàcil enfrontar-se a la cega radicalitat d’Acebes o a la cínica verborrea de Zapalana que no pas contestar preguntes centrades i contradir argumentacions sòlides, que és el que, a partir d’ara, sembla que faran els dirigents del PP.

Sempre podrem dir que el Rajoy d’ara és la mateixa persona que el Rajoy d’abans, però aquests arguments ad hominem, si bé poden produir certs efectes durant un temps, acaben per fracassar per la força de la realitat, i és aquesta la que finalment s’imposa.

El fet real, avui, és que ahir, en el Congrés dels diputats, Zapatero no va superar Rajoy, i el que encara és pitjor: no va ser convincent. I que el PSOE es va trobar més sol que la una. I que així –si no aconsegueix de fer pactes permanents- li serà molt difícil superar la crisi, una crisi que l’ha agafat a contrapeu i davant la qual –com diu Rajoy- els socialistes no han sabut fer un diagnòstic clar, i no sembla que sàpiguen molt bé com han d’abordar-la. Això és el que percebem molts ciutadans. I no perquè ho digui Rajoy, sinó perquè ho podem veure per nosaltres mateixos.

Temo molt que, si les coses continuen per aquest camí, els set diputats que li manquen a Zapatero per tenir majoria al Congrés li seran un calvari.