Josep Maria Quintana

El tren de vida sense fre que ha dut Espanya els darrers deu anys, un tren que s’inicia els darrers temps del govern de Felipe González i es consolida (i multiplica per cent) durant el mandat d’Aznar, no és, però, un fet original, doncs també d’altres societats han viscut experiències que se li assemblen. Són el resultat d’un creixement econòmic fàcil, que no hem fonamentat sòlidament i que ha acabat ensorrant-se com s’ensorraren els pobres edificis d’Haití amb un terratrèmol, a diferència dels forts edificis del Japó, que els suporten amb força més dignitat.

Aquest enriquiment sense causa, aquesta facilitat per fer negocis, nets o bruts, perquè hi ha un moment en què la frontera entre els uns i els altres es desdibuixa en la ment de l’ encegat en el guanys, aviat fa oblidar al triomfador que ho és sovint per circumstàncies alienes, més que per mèrits propis. Tot i així, es creu l’amo de l’univers (encara que aquest univers sigui tan sols una fàbrica, una ciutat o una comunitat autònoma). I en assolir aquest estat oníric, perd la noció del que és real i del que no ho és, i confon sovint els somnis amb la realitat. A més, convençut que ell es troba enllà del bé i del mal i que ha ingressat en el gremi dels intocables, creu que fins seria capaç de volar, si s’ho proposava, perquè tot li és possible, tot li és permès.

El triomfador, doncs, concep aleshores per a la fàbrica, per al poble o per a la comunitat autònoma que presideix, projectes fantàstics, que es duran a terme simplement perquè ell els ha imaginat, i perquè, tocat de la mà de Déu o de la deessa Fortuna, no pot afigurar-se res que no pugui finalment realitzar-se. A partir d’aleshores deixa d’haver-hi límits o fronteres per al desenvolupament de la fàbrica, del poble o de la comunitat autònoma que presideix, que creixeran per damunt de les seves possibilitats: adquiriran maquinària inútil o impagable; construiran aeroports fantasmes on els avions mai no voldran aterrar per manca de passatgers; bastiran caixes d’estalvi amb pressupostos inflats que assumiran projectes inassolibles i que acabaran intervingudes inexorablement; construiran ciutats enmig del desert, els pisos de les quals ningú no adquirirà i esdevindran finalment una ruïna, perquè no s’hauran pogut asfaltar els carrers, els serveis municipals seran inassolibles i planarà la bancarrota sobre els seus constructors que, o bé hauran abandonat el país, o seran ja entre barrots, acompanyats d’alcaldes, secretaris o assessors municipals corruptes. I fins planificaran fastuosos palaus d’òpera que, d’haver-se pogut construir, haurien deixat el de Sydney com un petit i ridícul teatre de poble.

Arribats a aquest punt de somieig, on tot esdevé possible, l’amo de la fàbrica, el batlle del poble o el president de la comunitat autònoma, creurà també que tanta dignitat, tanta majestat i tanta omnipotència li exigeix, també a ell, de millorar la seva posició personal, de revestir-se amb oripells, de cobrir-se d’or com ho faria un monarca de l’absolutisme, i de viure en palaus amb armaris capaços per a centenars de vestits i dotzenes de parells de sabates. Amb calaixos on hi càpiguen dotzenes de joies i de rellotges d’or.

Però finalment la realitat acaba sempre imposant-se al somni, i tot el castell de cartes s’esberla en un no-res. Aleshores tot desapareix amb una rapidesa inusitada: la fàbrica ha de tancar per fallida, el poble queda endeutat per a dècades, la comunitat autònoma s’ha de fer càrrec d’aeroports on mai no hi volarà ningú, de projectes inútils o inassumibles, o simplement de maquetes que caldrà pagar, encara que els projectes que representen no podran construir-se. I el que és encara pitjor: a nivell personal, els amics que encensaven cada dia el fabricant, el batlle de la ciutat o el president de la comunitat autònoma, ofegaran de sobte els encensers, diran que ells ja ho intuïen, que el personatge era una mica fantasma, o que era corrupte o incompetent, i que res no hi tenen res a veure. Més encara, diran que s’avergonyeixen d’ell.

I aleshores cauran els oripells, i les mansions es tancaran, o es vendran en subhastes ruïnoses; i els fills del fabricant, els vilatans o els ciutadans de la comunitat autònoma hauran d’assumir que també ells havien viscut en un somni, i que són en realitat més pobres del que sempre havien cregut. I sabran que caldrà treballar de valent si és que volen sortir de la crisi en què els han fet caure uns personatges que –ves per on!- abans eren uns déus i ara són matèria d’enderroc. Uns personatges amb els quals –i això que quedi clar- “ningú de nosaltres no hi tenia res a veure”.

L’espectacle que podem contemplar aquests dies els ciutadans de les Illes Balears (sortosament, des de Menorca, el mar primer i les muntanyes mallorquines després, ens amaguen una mica el trist panorama) és lamentable i amarg. La dimitida presidenta del Parlament encausada per un magistrat, ha pogut eludir la presó amb una fiança de 350.000 euros, i amb un aval per respondre d’eventuals responsabilitats civils de 2.500.000 euros; i l’expresident Matas entrant i sortint dels jutjats amb nou causes sobre les espatlles que, si es demostressin, podrien comportar fins a 30 anys de presó.

Abans, com fent de teloners, tres o quatre consellers del govern (tots d’Unió Mallorquina) han estat processats i han eludit de moment la presó amb quantioses fiances. I això, en un any on la crisi econòmica pesa damunt els famílies i les empreses, amb un atur del 20 per cent que està colpint com mai la societat illenca.

Certament no ens correspon a nosaltres condemnar ningú. Seran els Tribunals qui decidiran el grau d’innocència o de culpabilitat d’aquestes persones, però ningú no ens traurà tampoc de damunt el gran pessimisme que s’ha anat estenent entre els ciutadans de les nostres illes a causa d’aquests casos de corrupció que afecten a persones que han ocupat els principals càrrecs representatius de la nostra comunitat autònoma.

I això, perquè la democràcia no cau només quan els dictadors la coarten amb la força dels exèrcits. També es pot enfonsar pel mal ús que els ciutadans en fem. I especialment quan contribuïm a difondre la creença que la política no és un servei, sinó un coartada per enriquir-se. No es estrany, doncs, que la gent seriosa, preparada i honesta no s’hi acosti, i en fugi com en fuig d’un perill.

Tots sabem que, en política, no són corruptes els partits sinó les persones, però es fa difícil avui mirar partits com Unió Mallorquina sense sentir angúnia, o potser vergonya, davant l’allau de polítics corruptes que ha produït, i sense que hàgim pogut veure o escoltar una penedida autocrítica.

I pel que fa al Partit Popular, no deixa de ser un espectacle el deseiximent que mostren aquests dies els seus principals dirigents davant el calvari de Matas. D’un expresident. D’un exministre. De l’home –no ho oblidem- a qui Rajoy considerava un exemple de bon governant, com també considerava un gran exemple per a tota Espanya el govern que presidia a la comunitat autònoma de les Illes Balears.

Avui en canvi, mentre Matas entra i surt dels jutjats, el nou president regional, José Ramón Bauzá, ha preferit posar aigua pel mig, i s’ha desentès de l’assumpte dient, des d’Argentina, que “Matas es el pasado, ché!”. I també se’n desentén Mariano Rajoy, i Maria Dolores de Cospedal, i Ruiz Gallardón i la sempre punyent Sáez de Santamaría que, ahir, quan li van demanar per Matas va venir a dir que era de noche, sin embargo llovía. O el que és el mateix, no va voler dir-ne res.

Ben mirat em fa pena Matas, quan el veig sol, sense cap dels seus a la vora, després d’haver fet tants i tan grans “favors” a molts dels qui ara, no sols en fugen, sinó que (per ventura sóc el guardià del meu germà?) el tracten com un empestat, com un ésser indigne. I possiblement ho és –o ho serà si es demostren totes o algunes de les acusacions de què és objecte-. Però… l’abandonarien a la seva sort si estigués encara en el poder? I si no digueu-me: per què el president Rajoy protegeix Luis Bárcenas, que ha estat acusat també com Matas? Per què protegeix Francisco Camps sobre el qual planegen grans sospites de corrupció i, com a mínim, d’haver-nos mentit a la cara?

La recent primera volta de les eleccions franceses suggereixen explicacions diverses. La primera, el gran deseiximent de la política que mostra un electorat que, si bé va votar en massa a les presidencials del 2007, ara s’ha abstingut en un 53 per cent.

Què vol dir això? Que la política no interessa als francesos? No ho crec que sigui exactament això, però sí que demostra un gran cansament i una absoluta desconfiança en els partits. És com si diguéssim que als francesos tant els fa que governin les regions els uns com els altres. Cosa que no es va produir quan l’electorat es va mobilitzar en massa per elegir Sarkozy front a Royal.

Però no volia parlar d’això, sinó dels pactes que ara fan els partits francesos abans de la segona volta (a la primera només van sortir elegits els candidats qui obtenien majoria absoluta de vots, és a dir molts pocs).

De fet, l’esquerra s’ha unit a quasi totes les regions. Ço vol dir que es demanarà als electors del Partit Socialista i dels Verds que votin al candidat d’aquests partits que estigui més ben situat a cada districte.

Doncs bé, aquest tipus d’acords podran agradar o no als electors, però són acords fets a la llum del dia, acords que permeten que sigui cada elector el qui decideixi si a la segona volta els voldrà o no donar el vot al candidat que designin les cúpules, cosa que no passa al nostre país, on els acords sempre són postelectorals, de manera que l’elector no hi té res a dir, doncs es couen a les cuines dels partits entre els dirigents d’aquests.

És clar que això ho permet el sistema electoral (majoritari, de petits districtes i a dues voltes), molt diferent del nostre (només el del senat per Menorca i per Eivissa se li assembla, pel fet que provoca de fet pactes preelectorals entre els partits).

Partint del principi que cap sistema és neutral, i que cap no és tampoc perfecte, crec que aquesta possibilitat que permet el francès dona a l’elector un protagonisme que no té l’elector espanyol, encara que, com veiem, no resol per ell mateix el problema principal: la gran abstenció.

És certament dur per a una persona que creu que la política democràtica és l’únic sistema a què s’han d’atendre les societats, arribar a la conclusió que no pot tornar votar “els seus”, estant, però, convençut que la raó no és de part “dels altres”.

A la vida compartim espai i temps amb persones que no són i no pensen com nosaltres. O encara més: que pensen radicalment el contrari del que nosaltres pensem i defensen unes idees que nosaltres avorrim. Basta que obrim el diari cada dia per veure-ho. I no sempre és fàcil compartir l’espai i aquest temps amb aquesta gent, perquè la confrontació de caràcters i d’idees és difícil i no sempre esdevé pacífica. Doncs comporta sovint enfrontaments dialèctics, que, quan són civilitzats i intel·ligents, contribueixen a una sana convivència, i que, quan són incivilitzats (els que van des de l’insult verbal o escrit a la baralla física), la malmeten.

La tolerància és, doncs, el marc que permet de conviure civilitzadament. I aquesta no està renyida amb la defensa de les pròpies idees, però sí amb l’acció violent (verbal o escrita) que pretén impedir que d’altres expressin la seva manera de pensar.

Dic això perquè contemplo amb preocupació els fets continuats que s’estan produint a les nostres universitats, on de manera reiterada, joves estudiants (és a dir, joves que han tingut accés a la ciència i al coneixement) impedeixen amb accions violents que d’altres expressin les seves idees de manera civilitzada. I els casos recents de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), on Aznar, Savater i, més darrerament, Ibarretxe i Rosa Díez han estat gairebé agredits físicament, revelen que alguna cosa no hem fet bé. Perquè no és possible que en un estat de dret com el nostre, es pretengui fer callar algú perquè no compartim les seves idees.

Tenim dret a fer totes les crítiques que vulguem a les idees dels altres, i fins podem reprovar el seu pensament, però no puc admetre que els posem traves perquè l’expressin de manera racional i civilitzada. Només les dictadures (ja siguin feixistes o comunistes) coarten la llibertat d’expressió. I si aquestes actituds incíviques sorgeixen de la universitat, és que un mal gangrenós afecte els pilars bàsics del nostre sistema.

Acostumats com estem a les sortides histriòniques, no ens hem immutat, però no deixa de ser greu que la senyora Esperanza Aguirre (què faríem sense aquesta gran comediant?) ha assegurat que el PP madrileny (el que ella domina) està decidit a combatre la pujada de l’IVA anunciada per al proper més de juliol (puja del 16 al 18%), i que el proper trimestre iniciarà una “campaña de rebelión”. Les paraules són textuals, si hem de fer cas al diari El País.

Veiem, doncs, que una presidenta de comunitat autònoma anuncia que encapçalarà una rebel·lió contra una Llei orgànica de l’Estat (no contra una “decisió del govern central”, com diu ella). I què significa això? Doncs significa que es rebel·larà contra una llei aprovada al Parlament espanyol per majoria absoluta, que té el mateix rang que la llei que va aprovar (posem per cas) l’Estatut de Catalunya.

Em demano: què hauria dit la mateixa senyora Aguirre, ella sempre tan garlaire, si el president Montilla proclamés ara que el PSC es rebel·larà contra la sentència del Tribunal Constitucional, si és que declara insconstitucional l’Estatut de Catalunya?

Rebel·lar-se contra una llei declarada inconstitucional és exactament el mateix que fer-ho contra una llei constitucionalment aprovada. Però això, vist des de la perspectiva de la senyora Aguirre, sembla que no comporti cap problema quan es fa contra una llei que no li agrada, però que sigui, en canvi, un atac terrible a l’Estat de Dret quan el rebel és un altre.

Doncs no, senyora Aguirre. Això no val. I vostès, senyors del PP farien bé de recordar-li-ho.
a

El meu fill em fa conèixer la web de l’arquebisbat de València (http://www.redjoven.org/) on es publica una mena de consultori moral. Una jove casada s’hi dirigeix i explica el següent:

Llevo un año intentando quedar embarazada. Tanto mi marido como yo se lo pedimos a Dios con mucha ilusión conscientes de que sólo Él puede enviarnos un hijo. Hace 4 meses sufrí un aborto y culpé a Dios sin entender por qué me enviaba este sufrimiento. Ahora dudo de si en los planes de Dios está el darnos un hijo. No sé aceptarlo. Querría abandonarme a Él, aceptar su voluntad, pero no puedo. No sé si sirve de algo que se lo pida una y otra vez, porque si no está en sus planes no hay nada que pueda hacer. Me uno, me culpo por mi falta de fe y por no poder darle a mi marido un hijo, y cada vez me alejo más y más de Dios y no quiero. Me siento en una cárcel. No puedo sin Dios pero Dios no quiere. Me sale la rebeldía, y me siento una marioneta de Dios. Olvidándome de su Amor. Qué puedo hacer? Gracias por su respuesta.

I des de la web arquebisbal se li dóna la resposta següent:

Una de las experiencias más gozosas del cristiano es poder vivir en la gratuidad. Poder descubrir que todo lo recibimos de Dios como un don, como una gracia. Saber que Dios te ama tal y como eres; que no existes fruto del azar o de la triste fatalidad del destino, sino que Dios ha pensado en tí desde toda la eternidad. Cuando una persona puede vivir así –tratando de ver el amor de Dios cada día en su vida- la vida diaria –tantas veces rutinaria y fatigosa- es transformada por el Señor en una hermosa historia de amor y de salvación que Él está haciendo contigo.

Ciertamente en la vida hay acontecimientos que no entendemos o no nos gustan y nos cuesta aceptarlos: esa es parte del combate de cada día. Ante el misterio de la cruz –de tu cruz- puedes rebelarte y rechazarla (Jesucristo está clavado en ella), o puedes -como el buen ladrón del evangelio poner toda tu vida en las manos de Jesucristo y descansar en Él. Toda tu vida, como es: con tus miedos, con tus frustraciones, con tus pecados, con tu historia, con tus alegrías, con tus proyectos, con tus deseos… Y des-cansar en Él. Él te ama más que nadie. Él cuida de tí y te dará lo que te conviene.

¡Ánimo! ¡Descansa en el Señor! No te culpabilices por tu debilidad. Dios te ama así, como eres y te invita a descansar en Él. Pídele al Señor que te ayude, que te conceda el don de poder vivir en su voluntad y des-cansar en ella; el don de poder fiarte de la historia que Él –que te ama más que nadie- está haciendo contigo.

Puedes hacer oración con el Salmo 23 (22) “El Señor es mi pastor, nada me falta”.

Vist des de fora podríem dir que la jove casada és inculta, que està obcecada per la religió, que és víctima del masclisme estructural (“por no poder darle a mi marido un hijo”), i tot el que vulguem, però, com diu el meu fill, “aquest no és el problema, ja que no es pot culpar a la gent de la seva ignorància. Aquí el problema és del qui dóna la resposta, perquè té una responsabilitat important, ja que sap que la gent acudeix a ell per a resoldre dubtes molt importants, que poden afectar fortament el seu futur”.

En efecte, és així, perquè el qui dóna respostes no pot deixar de veure que la jove en qüestió sofreix –sofreix molt!- i s’enfronta a un problema que pot repercutir terriblement en la seva salut física i espiritual, un problema que, no només es pot afrontar avui acudint a Déu, sinó d’una manera força més simple: anant al metge, al psicòleg… acudint en definitiva a especialistes que, des de la ciència, la poden ajudar de molt diverses maneres: primerament a superar el seu trauma; i segonament, a resoldre el problema que la parella (no necessàriament ella) té d’infertilitat.

Però l’arquebisbat de València sembla que desconeix que en aquest món de Déu i ha metges que poden ajudar aquesta jove, i es limita a donar-li el mateix consell que li hauria pogut donar un bisbe del segle III, del segle VI o del segle XII, com si l’avanç de la ciència (el “sigueu fecunds i multipliqueu-vos, pobleu la terra i domineu-la” (Gn. 1:28) no sigui una participació directa en l’obra de la creació.

No només va ser vergonyant l’actitud de l’Església davant el pensament científic de Galileu. Continua essent-ho ara, davant els avenços en matèria de genètica i de fertilitat, com es pot veure en aquesta resposta de l’arquebisbat de València que de cap manera podem admetre els qui, des de la Il·lustració ençà, estem compromesos amb la ciència sense per això haver abandonat el do preciós de la fe.

Han passat més de dos mesos des del meu darrer apunt en aquest blog. I no precisament perquè hagi deixat d’escriure, perquè ho he fet compulsivament durant aquestes setmanes, aprofitant els moments que em permetia la feina o bé les ocupacions culturals a què m’he compromès, alguna de les quals ha passat per moment difícils (…espero tanmateix que no definitius). Però la meva literatura no es dirigia al blog, i per tant no pretenia comentar la complicada situació en què es troba la política espanyola en general, ni la de la nostra comunitat autònoma en particular. Es dirigia a la narrativa. O el que és el mateix, a la creació literària, els fruits de la qual són a mig termini. Defugen, per tant, la peremptorietat del comentari polític o del periodisme diari, sempre a l’albir de la darrera notícia o del succés immediat.

Però el meu silenci no s’ha degut només a això. També m’he mantingut apartat del blog perquè en la vida de l’home hi ha d’haver temps per parlar i temps per no dir res. Ja sigui perquè ens cal mirar a l’interior (el redi in te ipsum, agustinià), ja sigui perquè l’exterior t’ofereix un panorama tan trist i desolador que et sembla millor no explicar-lo.

Una mica de tot hi ha hagut en aquest silenci meu, que no estic segur que he de trencar, per bé que m’agradaria fer-ho. Però he de reconèixer que el que em mostra la realitat no m’agrada gaire. Encara més: m’agrada molt poc. El problema és que l’alternativa m’agrada menys encara. I en un blog com aquest no crec que s’hagi de parlar del temps, del fred i el vent que aquest hivern ens assoten. Com la crisi. Com l’erràtica política de Zapatero. Com el paper de l’oposició. Com la corrupció d’Unió Mallorquina. Com el llastra de Matas. Com els pactes d’Antich. Com la demagògia del perdedor Delgado… que tant, però, ha influït en el guanyador Bauzà.

Veurem per on parteix, doncs, el blog. Procuraré que no sigui tan desnortat com la política.

No m’atreviria a parlar dels avantatges o dels perills que comporta l’energia nuclear, perquè no en tinc prou coneixement. Tampoc sé si els batlles de Yebra o d’Ascó són persones amb vocació de màrtir o polítics coherents, però el que sí que observo des de la meva ignorància és la gran hipocresia que presideix la vida dels partits. Perquè és difícil d’entendre que la senyora Cospedal, líder d’un partit pro-energia nuclear, critiqui durament –i fins amenaci amb sancions- el batlle de Yebra que, en ús de les seves competències, ha pres una decisió tant difícil com democràtica. Però també es pot criticar un home com Montilla, responsable últim de la decisió sobre aquests cementiris temporals quan era ministre d’indústria, i que ara critica el batlle d’Ascó (de CiU), al qual també critiquen els dirigents de Convergència, tot i que la coalició és també partidària d’aquest tipus d’energia.

“Sí, però no a casa nostra”, sembla que sigui el lema de tota aquesta gent. “Que els residus se’ls quedin els altres, perquè això ens fa perdre vots”. I em demano: hauria pres la mateixa determinació Montilla si disposés d’una majoria absoluta que li donés suport? No ho sé, però ho dubto, encara que sobre futuribles més val no conjecturar res.

Sigui com vulgui, el que més desacredita la política és la hipocresia dels seus actors, que no s’amaguen de prendre banderes (fins i tot quan aquestes no responen a la seva manera de pensar) que poden aportar-los vots, i les abandonen quan, per molt que formin part del seu ideari, creuen que aquestes els poden malmetre la seva carrera.

Ho hem vist amb el cas dels emigrants, amb els darrers episodis que s’han produït entorn de la decisió de Vic. En aquest cas, més que voler afrontar el problema per resoldre’l de la millor manera possible, cadascú s’ha posicionat pensant què era el que més el podia afavorir. L’enduriment de posicions per part de CiU i del PP (“Aquí no hi cabem tots!”) no responen amb un plantejament ideològic, sinó electoral, que no pretén resoldre el problema sinó guanyar (o no perdre) vots.

I per no parlar tan sols de casa nostra, diré que tampoc no respon a un interès net el plantejament que fa Jean-François Copé (president del grup parlamentari de l’UMP al parlament francès), que aspira a fer-se un nom de cara a les presidencials del 2017, i ha trobat en la prohibició absoluta del burka la seva bandera electoral. Molt més assenyada, en canvi, em sembla la posició que defensen els membres de la comissió nombrada per Sarkozy, que recomana la prohibició del burka en llocs públics (per considerar aquesta peça de vestir contrària als valors de la República), i sense cap altra sanció que la negar el servei a la dona que no accepti de descobrir-se.

Mentre els polítics siguin incapaços de tenir idees pròpies i de defensar-les prescindint del seu rèdit electoral, és impossible que aconsegueixin un crèdit entre la ciutadania.

Demano perdó als meus lectors per aquest continuat silenci, que, de fet, no es trenca pròpiament avui, perquè l’article que segueix no és dels que jo habitualment escrivia en aquesta pàgina. Aquest és un article jurídic, que pretén només defensar i justificar una decisió política del Consell de Menorca (la impugnació d’un decret del Govern en matèria turística) que ha estat molt criticada pels agents econòmics, per la premsa i per l’oposició. Per tant, els qui no tinguin cap interès en aquesta matèria, és millor que no s’avorreixin amb la seva lectura. Però si qualcú hi està interessat ho pot fer.

Aquest article s’ha publicat avui en paper, a les pàgines del diari “Menorca”.

El dia 22 de desembre, els menorquins ens vam despertar amb una notícia que impactava. A tota plana, el diari duia el següent titular «El Consell impugna ante la Justicia el “Decreto Nadal”», notícia que anava seguida d’una llarga informació, amb consideracions del president d’Ashome, el qual deia que no comprenia com era possible això si els qui governen el Consell de Menorca són del mateix partit que els qui governen la Comunitat Autònoma. Dies després hem llegit consideracions crítiques de diferents agents econòmics i de representants del partit de l’oposició.

Així i tot, per incomprensible que pugui semblar a primera vista, jo crec que el Consell de Menorca ha fet bé impugnant el Decret 60/2009. Era una qüestió de principis i era, a més, una exigència de l’Estat de Dret. Intentaré explicar-me

El nou Estatut d’Autonomia

Les dues modificacions més destacades que, al meu entendre, ha produït l’Estatut de 2007 en el disseny de l’arquitectura institucional de les Illes Balears són: el nou règim dels consells insulars, que també ha variat l’esquema de relacions entre aquests i les institucions comunes de la Comunitat, i la introducció de la potestat del president de la Comunitat Autònoma de dissoldre anticipadament el Parlament, com a contrapartida a la facultat que té aquest de provocar la caiguda del Govern a través de la moció de censura.

Però el que s’ha de destacar en primer lloc és que l’article 39 («Les institucions»), que encapçala el títol IV («De les institucions de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears»), ha implicat un canvi substancial respecte de l’articulat anterior, en considerar els consells insulars com a institucions a un mateix nivell que el Parlament, el Govern i el president de la Comunitat Autònoma, institucions que configuren el nucli de poders d’aquesta comunitat. Així doncs, en el nou esquema institucional, els òrgans que culminen la divisió de poders en l’àmbit de la comunitat autònoma, i que per això mereixen amb propietat el nom d’institucions, són: pel que fa al poder legislatiu, el Parlament; i pel que fa al poder executiu, el president de la Comunitat Autònoma, el Govern de les Illes Balears i –en virtut de la descentralització operada per la darrera reforma- també els consells insulars.

Els consells, doncs, que van néixer com a administracions locals el 1978, i que van ser després reconeguts com a institucions de la Comunitat Autònoma per l’art. 18.2 de l’Estatut de 1983, han passat a ser, amb la darrera reforma, institucions d’autogovern de la pròpia Comunitat, sense deixar de ser alhora administracions locals, ja que és la Constitució la que els dóna aquesta naturalesa jurídica. Amb això, l’Estatut ha culminat (i d’alguna manera ha tancat, sembla que definitivament) un debat que, al llarg d’aquests darrers trenta anys, hem sostingut els juristes sobre la seva doble naturalesa. Per tant, a conseqüència d’aquest canvi radical, el nou model organitzatiu que va implantar la Llei 8/2000, es caracteritza essencialment per permetre la creació d’òrgans de tipus institucional-burocràtic (no necessàriament representatiu) per a la gestió de les competències executives o no normatives del consell al si d’aquest, òrgans entre els quals destaca el Consell Executiu, que pot estar integrat per persones que no siguin necessàriament membres representatius (per tant, no elegits pels ciutadans, sinó designats pel president de la institució).

Totes aquestes idees queden consagrades en el nou Estatut, que insereix els consells en l’organització institucional autonòmica (art. 39), que els ubica en el capítol IV del títol IV «De les institucions de la Comunitat autònoma de les Illes Balears»), i que els atribueix directament competències pròpies (art. 70), executives o de gestió, incloent-hi també la potestat reglamentària sobre aquestes competències (art. 72).

La potestat reglamentària dels consells insulars

Amb aquesta nova regulació, l’Estatut ha volgut subratllar que els consells són institucions que gaudeixen d’un elevat poder polític, les quals poden implementar polítiques pròpies en l’àmbit de les seves competències (art. 73), polítiques que, lògicament, poden ser diferents d’un consell a l’altre.

El més cridaner, sens dubte, d’aquesta reforma és la partició que l’Estatut fa del «poder executiu» originari de la Comunitat Autònoma entre el Govern autonòmic i els consells insulars. Així doncs, des del moment en què aquests tenen certes competències d’execució atribuïdes directament per l’Estatut (les de l’art. 70), sobre les quals ostenten fins i tot la potestat reglamentària, es pot afirmar que els consells disposen també d’una part d’aquest poder executiu originari de la Comunitat Autònoma. Idea que expressa molt bé l’article 84.2 quan diu que «Corresponen al Govern de la Comunitat Autònoma i als consells insulars la funció executiva, incloses la potestat reglamentària i la inspecció, i l’actuació de foment de les competències que els són pròpies». Per tant, la «funció executiva» (o, el que és el mateix, el poder executiu originari) de la Comunitat Autònoma, es distribueix ara entre el Govern (i l’Administració) autonòmic i els consells insulars.

En matèria, per tant, de competències pròpies dels consells insulars, la facultat reglamentària d’aquests és plena. Al Govern de les Illes Balears li resta només la possibilitat d’«establir els principis generals sobre la matèria, garantint l’exercici de la potestat reglamentària per part dels consells insulars» (art. 58.3). I és clar que, com té declarat el Consell Consultiu, «els principis generals no poden exhaurir la matèria i s’ha de deixar un marge ampli a la reglamentació dels consells insulars. Els principis generals han de constituir un mínim denominador normatiu comú a tot el territori autonòmic, basat en aspectes d’interès suprainsular, de relacions amb l’Estat i les Comunitats Europees, de bona administració i de respecte als drets dels ciutadans» (Dictamen 104/2007).

La consecució de la potestat reglamentària és, per tant, el resultat d’una conquesta en la què hi han deixat la pell molts polítics i alguns juristes des del primer Estatut de 1983. No ho vam aconseguir aleshores però la dinàmica de la vida política ens ha acabat donant raó, cosa que, com succeeix en totes les conquestes, és per a bé i per a mal, ja que en donar-nos poder per actuar (per fer reglaments en aquest cas), podem exercir aquest poder amb major o menor fortuna, però el que no podem acceptar mai és que, al·legant raons que poden ser tan acceptables com es vulgui, el Govern de la Comunitat Autònoma oblidi el mandat Estatutari de la distribució de competències i, d’una manera burda i del tot arbitrària, envaeixi el territori que, amb tant d’esforç, s’han guanyat a pols els consells insulars.

La il·legalitat del Decret 60/2009

El Decret 60/2009, de 25 de setembre, pel qual s’estableixen la unificació dels procediments i la simplificació dels tràmits en matèria turística, com també la declaració responsable d’inici de les activitats turístiques (que així es diu el decret impugnat pel Consell de Menorca) és un decret que du la signatura del conseller Nadal, però no és el que popularment coneixem com a “Decret Nadal”, que és el Decret llei 1/2009, de 30 de gener, de mesures urgents per a l’impuls de la inversió a les Illes Balears, Decret llei que el Parlament haurà de convalidar, però que té plena eficàcia jurídica, el qual va ser aprovat amb el vot dels socialistes menorquins, juntament amb la pràctica totalitat dels parlamentaris balears. Aquesta és, doncs, la norma autonòmica que estableix el marc que, en allò que fa referència a aspectes turístics, demana ser desplegada –a través d’un reglament- pels òrgans que disposen de la potestat reglamentària, que, en matèria turística, són els consells insulars.

El Govern, doncs, l’única competència de què disposava en aquest punt era la d’establir principis generals, d’acord amb l’article 58.3 de l’Estatut. Principis com el que regula l’article 1 del reglament impugnat, quan estableix amb caràcter general i imperatiu per a totes les illes «la declaració responsable d’inici d’activitat, de les activitats turístiques», una novetat que deriva del vulgarment dit «Decret-llei Nadal», cosa que no és estranya, perquè el qui era llavors responsable del departament de turisme del Govern es va passejar per totes les illes predicant la bona nova del decret. Jo mateix vaig assistir a una reunió presidida per ell als locals d’Ashome de Maó, on el conseller, no sols ens va explicar les excel·lències del decret, sinó que també ens va advertir –els qui eren allí se’n recordaran- que el desplegament d’aquest corresponia al Consell insular de Menorca, constatació que em va fer pensar com n’era, d’incomprensible, que en aquella compareixença davant els agents econòmics de l’illa dedicats al turisme no s’hagués convidat també al conseller de turisme del nostre consell.

A pesar, dons, que la competència dels consells insulars en aquest punt era meridiana, el Govern, empès, no sé si per una urgència injustificada o per una inconscient manca d’acceptació de la veritable descentralització administrativa que comporta el nou Estatut, ha optat per aprovar un reglament que és, sens dubte, il·legal per manca de legitimació activa per aprovar-lo. I això no és tan sols un error, sinó greu actuació antiestatutària feta consciència, perquè el Dictamen 117/2009 que va emetre preceptivament el Consell Consultiu de les Illes Balears sobre el projecte de decret que el Govern va sotmetre a la seva consideració, ja li ho advertia clarament. Aquest, en la conclusió segona, afirmava literalment això: «El Projecte de decret sotmès a dictamen no es pot dictar en l’exercici de la potestat reglamentària que –d’acord amb l’article 38.1 de la Llei 4/2001, de 14 de març- té el Govern de les Illes Balears, perquè la matèria que es vol regular és atribuïda, com a pròpia, als consells insulars en l’article 70.3 de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears, aprovat per la Llei orgànica 1/2007, de 28 de febrer. No s’ajusta a dret el Projecte de decret, que es retorna al Govern…»

No tot és vàlid en política, i encara ho és menys quan vivim en un Estat de Dret. És possible que ens agradi el contingut del Decret 60/2009, però aquest no és acceptable si conculca els principis estatutaris. I encara menys quan entre els principis conculcats hi ha el que atorga als consells la potestat reglamentària, que tant ha costat de ser reconegut. Les dreceres no són bones en política. I això perquè, si ara acceptàvem aquest decret (perquè ens agrada), ¿quina raó esgrimiríem quan, fent ús d’aquestes mateixes dreceres el Govern conculqués altres drets? ¿I què importa que els qui governen «aquí i allí» siguin del mateix partit? ¿No és precisament això un signe d’autonomia i de llibertat?¿No vol dir això que posen els interessos de la institució que representen per damunt dels interessos de partit? ¿No comporta aquesta actuació una clara defensa de les prerrogatives de Menorca?

Per tant, i al meu entendre, en aquesta qüestió podem arribar a les següents

Conclusions

Primera.- El Govern de les Illes Balears ha actuat il·legalment en regular per decret la reglamentació que desplega el contingut del Decret llei 1/2009, de 30 de gener, envaint a consciència competències dels consells insulars.

Segona.- Els menorquins –incloent-hi la premsa, els agents econòmics i els partits- hauríem de fer un esforç per defensar el marc competencial del consell insular, que tant ha costat d’ampliar en els trenta anys que té de vida; i no hauríem de caure en la temptació de cedir en els principis quan, per raons polítiques o d’interès, i per paradoxal que sembli, la conculcació dels nostres drets pot afavorir-nos. I

Tercera (i també important).- El Consell de Menorca, que ha actuat bé en impugnar el decret, crec que ha estat lent a actuar, perquè coneixent la importància i la urgència de les mesures a què feia referència el Decret llei 1/2009, havia d’haver posat en marxa de seguida la maquinària per elaborar un decret propi de desplegament d’aquella norma, per tal d’aprovar-lo el més aviat possible un cop s’hagués obtingut el dictamen del Consell Consultiu. En definitiva, hauria d’haver fet tot d’una el mateix que (impròpiament) ha fet el Govern. I dic això perquè no basta reclamar els drets que tenim si no en fem ús amb encert i rapidesa quan tenim el deure de fer-ne ús.