Parafrasejant Shakespeare, Màrius Carol ens deia en un dels seus darrers articles publicats, que no s’ha de tenir pressa amb les males notícies perquè és millor esperar que aquestes es revelin soles.
En el cas de l’escàndol que ha implicat la imputació de Zapatero per un jutge que no es diu García Castellón, Peinado o, fins i tot, Marchena, sinó José Luis Calama, titular d’un dels jutjats de l’Audiència Nacional que no té cap historial de jutge estrella sinó el d’un professional seriós, cal dir que em sembla molt bé esperar al proper dia 2 de juny per emetre una opinió més fonamentada. Aleshores, després que l’expresident s’hagi pogut explicar en seu judicial, responent les preguntes de l’instructor i dels seus advocats, podrem parlar amb més fonament. Tot i així, és impossible no avançar una mínima opinió sobre aquest cas que afecta un home que, més enllà que combreguem o no amb les seves idees, va ser un president al qual, durant els seus vuit anys de mandat, no li va esclatar cap cas de corrupció i que va prendre decisions tan importants com la retirada de les tropes espanyoles de l’Iraq, l’aprovació del matrimoni homosexual, la Llei de dependència, l’Estatut de Catalunya de 2006 o les negociacions amb ETA que van precedir la seva dissolució.
També és cert que no va saber veure la gran crisi econòmica que va col·lapsar l’economia mundial l’any 2008, encara que és evident que ell no en va ser ni l’únic ni el principal responsable.
Dit això, i respectant la presumpció d’innocència que el nostre sistema constitucional atorga a tots els imputats d’un delicte, cal dir que la lectura de les vuitanta-cinc pàgines de la interlocutòria dictada pel jutge, inculpant-lo de delictes especialment greus, fa pensar que alguna cosa seriosa està afectant el nostre país i que, vist si més no des d’aquesta perspectiva encara primerenca, no pinta gens bé per a l’expresident i, de rebot, per al president del Govern, Pedro Sánchez, un home per al qual Zapatero no sols representava un suport indiscutible, sinó també un referent moral que, si les acusacions que acaba d’imputar-li el jutge Calama es consoliden, s’esfumarà absolutament.
He de dir, tanmateix, que més enllà de la joia que aquesta imputació ha provocat al si de la dreta espanyola, la interlocutòria, tot i que —ho repeteixo— és contundent, potser promet més del que dona, ja que, si la llegim amb cura —i no com ho fan alguns sectors que ja l’interpreten com una sentència condemnatòria—, haurem de concloure que el que exposa són tan sols sospites i conjectures, sens dubte amb un cert fonament, però encara no proves contundents i, per tant, inatacables.
A més, tot i respectar la feina de l’instructor, a qui difícilment se li pot atribuir una actitud pròpia dels jutges associats al lawfare, em sembla que, a la interlocutòria, aquest formula una sèrie de consideracions que, en la fase inicial en què es troba la instrucció, són com a mínim discutibles, ja que, en aquest moment encara embrionari, presenta Zapatero com el líder d’una trama de tràfic d’influències, i a més ho afirma de manera innecessàriament reiterada.
La meva formació jurídica no m’acredita com un expert en dret processal, però, pel que sé —i crec que no m’equivoco—, en el moment de la imputació, cal que el jutge instructor exposi tan sols els indicis racionals de criminalitat, que per a qualsevol familiaritzat amb l’antic dret romà canònic —del qual prové en gran mesura el nostre dret actual— signifiquen simplement dades que relacionen, d’alguna manera, una persona amb una sèrie de fets amb aparença delictiva. Per tant, no és el moment, ni molt menys, d’expressar-se com ho faria un tribunal que està dictant una sentència condemnatòria. I això darrer és el que sembla deduir-se de molts passatges de la interlocutòria.
En un article molt raonable, si més no des del meu punt de vista, publicat pel catedràtic de Dret Processal Jordi Nieva-Fenoll al diari El País, s’assenyala que, digui el que digui la interlocutòria del jutge Calama, l’imputat podrà defensar-se i explicar —el proper dia 2— si les operacions descrites en la resolució són, efectivament, pròpies d’un delicte de tràfic d’influències i obtenció il·legítima de fons que després intentarien desviar a paradisos fiscals, o bé es tracta d’operacions que tenen una explicació raonable dins les tasques d’assessorament pròpies de persones que gaudeixen d’una gran experiència institucional, com succeeix sovint en el cas dels expresidents de govern.
En aquest sentit, Nieva-Fenoll creu que la interlocutòria opta innecessàriament per la tesi incriminatòria en indicar que Zapatero participava en aquesta successió de fets delictius perquè tenia contactes d’alt nivell, cosa que, per consolidar-se, s’haurà de provar i distingir dels assessoraments que, de manera clara i notòria, duen a terme també al nostre país altres expresidents que, sense cap rubor, han passat a assessorar empreses que ells mateixos van privatitzar quan presidien el Consell de Ministres.
Tot i això, no hi ha dubte que, com ja he dit, la cosa no pinta bé per a Zapatero ni tampoc per al govern de Pedro Sánchez, que, de moment, s’ha limitat a no donar credibilitat a les imputacions que hem pogut llegir a la interlocutòria i ha aixecat la bandera de la presumpció d’innocència.
Sigui com vulgui, i seguint la tesi de Màrius Carol exposada al començament d’aquest article, més enllà de saber si Zapatero és o no culpable dels delictes que se li imputen, el que aquest cas —i d’altres que coneixem molt bé— demostra és la necessitat que té el nostre país de regular les activitats dels expresidents i dels alts càrrecs per protegir la qualitat democràtica i evitar els efectes negatius de les portes giratòries. Quan antics responsables polítics passen immediatament a ocupar càrrecs en grans empreses privades, especialment en sectors que abans regulaven o supervisaven, es genera una sospita legítima de conflicte d’interessos i d’aprofitament de contactes institucionals. Aquesta situació pot afavorir tractes de favor, deteriorar la confiança ciutadana en les institucions i transmetre la idea que l’exercici del poder públic es converteix en una plataforma d’enriquiment privat. Per això, cal establir períodes d’incompatibilitat més estrictes, mecanismes de transparència i controls independents que garanteixin la imparcialitat i la integritat de la funció pública.
Josep Maria Quintana 