La Fundació Rubió
Estimat director: Després de pensar-ho molt, crec que he de dir alguna cosa d’aquesta fundació en la qual tantes il·lusions vam posar els menorquins i que, pel mal cap dels seus dirigents, ha passat a ser un zero a l’esquerra. Un zero, però, que dol perquè hi ha molts diners que el fundador un dia va dipositar per fer cultura a Menorca, i que l’únic que estan produint de fa una pila d’anys és desacord, escàndol, baralles i no-res.
Vaig assistir als inicies de la fundació perquè Fernando Rubió em va demanar que, com a jurista, elaborés els seus estatuts. Ho vaig fer amb cura i interès ja que veia la importància que aquesta podia tenir per al futur cultural de Menorca. I un cop elaborats, vaig traslladar-me a Maó (aleshores vivia jo a Barcelona amb la meva família) per a signar amb el fundador l’acta fundacional, últim document que va atorgar-se a la notaria Clavell, abans de la jubilació del notari.
Això no obstant, aviat vaig saber que el fundador havia pres altres determinacions i que va modificar aquell document original. Mai no m’ho va dir expressament i jo mai no li ho vaig retreure. No em va semblar elegant per part seva, però vaig considerar que cadascú, dels seus diners, en fa el que vol, i per tant, si Fernando Rubió va modificar aquella primera decisió que havia consensuat amb mi, tenia tot el dret a fer-ho.
Tanmateix el temps ha anat demostrat com n’és de difícil que funcioni correctament una institució formada per persones inamovibles nomenades intuitu personae i amb caràcter vitalici. En un primer moment tot va semblar que rodava bé, però aviat hem vist que la convivència entre els uns i els altres s’ha fet impossible fins al punt que, des de fa quatre o cinc anys, la fundació (tret de la biblioteca de davall la plaça) és del tot inoperant.
Sembla que fou un desacord sobre la utilització de Mongofre pels familiars del fundador allò que va encetar la querella, però aquest no és, sinó, un fet secundari, perquè un cop les baralles entre els dos germans Rubió i els altres membres del patronat es feren públiques, aviat hem vist –o intuït, perquè la qüestió és extremadament complexa- que el desacord va més enllà i que es farceix d’actuacions que voregen (si no és que cauen en) la il·legalitat, les quals, mentre no es resolguin, fan del tot impossible que la fundació pugui actuar.
Estem davant un d’aquests casos en què el ciutadà –simple lector de diaris- es troba absolutament confús, perquè només coneix allò que, de tant en tant, surt a la premsa, una premsa sovint mal informada, que beu del que filtren els uns o els altres, i que acaba amb la confusió de tots. Tanmateix, hi ha diferència entre el que han fet els uns i el que han fet els altres. Ara per ara, no hi ha cap resolució judicial definitiva respecte de les coses que s’han impugnat, però és ben curiós que mentre els uns (la majoria del patronat) mai no han acudit als tribunals, a no ser per a respondre o recórrer les resolucions que els afectaven, els germans Rubió sí que han decidit actuar davant la justícia i porten la iniciativa d’una sèrie d’accions que no sabem com acabaran, però que obtindran un dia sentències definitives, el resultat de les quals no podem tanmateix prejutjar.
L’acció més clamorosa dels patrons majoritaris fou la de destituir la presidenta i el vice-president mitjançant un acord que s’emparava –així ho van dir almenys- en els mateixos estatuts, i de nomenar tot seguii per a dirigir la fundació el més inofensiu dels seus membres, el qual passejaren per la premsa local, amb fotos donant la mà a l’alcalde de Maó etc. etc. i donant a entendre que estàvem davant una decisió d’allò més natural, com si una Fundació fos, posem per cas, un club de futbol o una societat anònima.
Aviat hagueren de replegar veles perquè una resolució del Conseller de Cultura del Govern Balear, com a president del Protectorat, demanà que es retornés al primitiu estat de coses. Això va donar lloc a una sèrie d’impugnacions que culminaren (provisionalment) amb una sentència del jutge de Maó, recorreguda per tots i que resoldrà un dia l’Audiència de Palma.
Tanmateix no és aquest l’únic plet que es ventila. Hi ha també una querella, de juliol de 2003, contra dos membres del patronat, que tramita el Jutjat Central d’Instrucció de l’Audiència Nacional, on es dirimiran uns possibles delictes econòmics. I hem sabut que també s’ha presentat, davant el jutjat de Maó, una nova demanda contra dos altres membres del patronat. En data d’avui no és encara proveïda i tampoc no sabem com acabarà.
D’altra banda, em consta que el Protectorat té damunt la taula un Dictamen (encarregat per Mercè Rubió) signat per l’auditor i Censor Jurat de Comptes, José Clavera Bachero, el dia 20 d’octubre de 2005. Es tracta d’un dictamen que analitza l’actuació de la Fundació i del seu patronat des de 1994 a 2004. És clar que un dictamen no és, ni molt menys, una sentència i, per tant, mai no podem pressuposar que allò que allí és diu sigui tota la veritat, però és un dictamen fet per un professional independent i he de confessar-te, amic director, que llegir aquell gruix de pàgines (cosa que jo he fet) et fa estremir, i és aleshores quan comprens per què la fundació està paralitzada.
És evident que no em correspon a mi dictaminar ni dir tampoc qui ho ha fet bé o ho ha fet malament. I menys encara assegurar si els uns o els altres han actuat de mala fe o han comès algun delicte. Això ho diran un dia els tribunals en administrar justícia. Ara bé, els qui només podem contemplar els fets des de fora, i respectant la presumpció d’innocència de tots, el que sí podem constatar és la paralització total i absoluta de la Fundació des de fa molts anys, amb el perjudici evident de no fer rendir uns diners que Fernando Rubió havia destinat a fer cultura a Menorca i que tinc la impressió que, o bé s’acabaran perdent, o bé s’amortitzaran en les baralles que els patrons duen a terme.
Ara bé, el que em sembla més greu no és que els patrons (els uns o els altres, o tots) no hagin demostrat prou responsabilitat per a dur endavant la voluntat generosa del fundador, sinó que el Protectorat, a qui l’article 34 de la Llei 50/2002, de 26 de desembre, encomana de “vetllar pel correcte exercici del dret de fundació i per la legalitat de la constitució i del funcionament de les fundacions” contempli l’espectacle amb la mateixa passivitat que contemplaria una cursa de braus.
És cert que, en l’actual llei de fundacions, el Protectorat té força menys atribucions d’aquelles que ostentava en l’anterior normativa, però també ho és que, d’acord amb l’article 34.2, “està legitimat per a exercitar la corresponent acció de responsabilitat pels actes relacionats en l’article 17.2 i per a instar el cessament dels patrons en el supòsit contemplat en el paràgraf d) de l’article 18.2.
I si acudim a l’article 17.2 veurem que la llei ens parla de la responsabilitat dels patrons pels danys i perjudicis que causin per actes contraris a la Llei o als Estatuts, o pels realitzats sense la diligència amb què han d‘acomplir el càrrec. I si acudim al 18.2.d) veureu que parla de no acomplir el càrrec amb la diligència prevista en l’apartat 1 de l’article 17, prèvia resolució judicial que així ho acordi.
Penso, doncs, que l’escàndol creat és ja clamorós i que el Protectorat fa temps que hauria d’haver iniciat les actuacions de supervisió i control que li atorga la llei davant l’actuació (o inactuació) de la Fundació Rubió i Tudurí Andrómaco.
Novetat: Llegiu la nova novel·la de Josep Maria Quintana, "Les revolucions perdudes": Una autocrítica de la generació que va descobrir el seu compromís polític entorn del Maig del 68
