El Líban. És possible la pau?

Estimat director:

Des del passat 14 de febrer, dia que fou assassinat l’antic primer ministre del Líban, Rafic Hariri, a Beirut no han deixat de produir-se preses de posició i enfrontament, la conseqüència última dels quals no és fàcils de preveure. De tota manera, per primer cop a la història d’aquest país, una majoria de libanesos, cristians i musulmans, demostren conjuntament la seva còlera demanant la retirada definitiva de Síria, a la qual acusen d’haver pervertit el sistema polític i judicial del Líban i d’haver enrunat la seva economia. ¿Ho aconseguiran?

El Líban és un país petit de 10.452 km2 , situat a la vora del Mediterrani i que té Israel al sud i Síria a l’est i al nord. S’estima que el nombre de libanesos residents al seu país és de 3 milions, aproximadament. D’altra banda, tot i que el recompte és complicat, al Líban hi ha també avui dia uns 250.000 palestins i entre 500.000 i 700.000 sirians. Les quatre principals comunitats que formen el mosaic libanès són els cristians maronites (Pierre Nasrallah Sfeir), els xiïtes (Hassan Nasrallah), els sunnites (Saadeddine Hariri) i els drusos (Walid Joumblatt).

La història recent del Líban és, a més, absolutament particular. A la fi de la Primera guerra europea i amb la caiguda de l’Imperi otomà, el Líban va quedar sota mandat francès. Accedeix a la independència l’any 1943 i esdevé una república parlamentària. El pacte nacional del 22 de novembre de 1943 és un acord no escrit destinat a completar la Constitució de 1926, inspirada vagament en la Constitució francesa de 1875. Es tracta d’un compromís entre les aspiracions de les comunitats cristianes i musulmanes que el meu sogre, el recordat i ja desaparegut Mateu Seguí Mercadal, record que em va explicar un dia amb pèls i senyals: D’una banda, els cristians renunciaven a una protecció estrangera i, per tant, a la influència dominant d’una potència occidental sobre el Líban; en contrapartida, els musulmans reconeixien l’existència del Gran Líban i renunciaven a la idea d’incorporar-se a Síria o bé a conformar una entitat àrab. Es tractava, doncs, d’establir un equilibri entre els cristians i els musulmans, tot afirmant alhora la pertinença del Líban a la nació àrab i l’existència d’antigues relacions amb Occident.

Per conformar aquest rocambolesc projecte, s’acordà que la presidència de la República recauria en un cristià maronita. El Primer ministre, però, seria un sunnita i el Parlament estaria presidit per un xiïta. D’altra banda, i contràriament al que succeïa (i continua succeint) a gairebé tots els països àrabs, el Líban no tindria religió oficial (seria un país aconfesional, com ara ens agrada de dir).

¿I què va passar? Doncs que l’any 1975, una terrible guerra civil enfrontà les milícies cristianes amb els moviments palestins i acabà sembrant el caos a totes les comunitats, tot provocant la mort de més de 300.000 persones. D’aleshores ençà, el Líban no ha trobat mai més la pau, malgrat els acords de Taëf de 1989. Aquests posaren fi a la guerra civil i consagraren la presència de Síria al Líban, tot parlant eufemísticament de “relacions privilegiades” entre els dos països. Però el resultat efectiu d’aquest pacte fou de sotmetre els destins del Líban a la bota de Damasc, representada aleshores per Hafez El-Assad, i ara per la del seu fill i successor -i això que Síria és una república!- Bachar El-Assad.

Els sirians, doncs, perfectament recolzats per Hezbollah [literalment “el partit de Déu”] a l’interior del Líban, aprofitant el poder aconseguit, nomenàren el prosirià Elias Hraoui president de la denominada Segona República (1990). L’any següent, “un tractat de fraternitat, d’amistat i de cooperació” signat entre Síria i Líban, consagrà el rol preponderant de Damasc sobre Beirut. L’any 1995, el Parlament votà a mà alçada la pròrroga per tres anys del mandat de Hraoui. El 1998, Hafez El-Assad elegí el general Emile Lahoud com a futur president del Líban.

L’any 2000, l’exèrcit israelià es retirà del Líban-Sud. Aleshores, el patriarca maronita, cardenal Sfeir, demanà a Síria que posés fi a la tutela que exercia sobre el Líban i l’acusà de ser el responsable de la degradació de la situació econòmica. El 2001 es produí la primera retirada de les forces sirianes de Beirut. El 2003, l’exèrcit sirià retirà 400 soldats del seu dispositiu militar al Líban-nord. El 2004, a iniciativa de París i de Washington, l’ONU exigeix la retirada de les forces estrangeres [entengui’s “sirianes”] del Líban; i el 13 de desembre de 2004, per primer cop de 1975 ençà, totes les tendències de l’oposició libanesa denunciaven la tutela siriana i exigien la dimissió del govern. Aleshores és quan, el 14 de febrer passat, un atemptat provocà la mort de Rafic Hariri i de 18 persones més, i causà també 200 ferits.

Davant aquesta realitat, sembla que la gran manifestació prosiriana que protagonitzà Hezbollah el passat 9 de març, ha estat clarament superada per la manifestació de tota l’oposició libanesa feta una setmana després (el 14 de març), però la lluita és oberta i resulta indiscutible que les autoritats libaneses (prosirianes) i el règim de Damasc no tenen altra intenció que aconseguir que l’ONU torni enrere la resolució 1559 que ordena la retirada definitiva dels soldats sirians del Líban i el desarmament de Hezbollah.

¿Com acabarà el conflicte? No ho sé, estimat director. Prou feines m’ha dut ja reconstruir tots aquests fets per a intentar de comprendre una mica el que allí està passant, com per haver de pronosticar també el que ha de succeir en un futur immediat. Però em sembla evident que aquest futur depèn molt de la postura que acabi prenent Hezbollah. Síria no acceptarà alegrement de perdre la seva influència sobre el Líban, però Hezbollah només té sentit en tant que partit libanès, d’ací que l’única sortida que, al meu entendre, li queda, sigui la d’un canvi d’actitud que l’obligui a desarmar-se i a convertir-se en un partit normal, capaç de negociar amb totes les altres forces (i comunitats) libaneses.

Al Líban, la societat no està certament obligada a haver d’acceptar la revolució permanent, ni tampoc una dominació il·limitada de Síria sense altre objectiu que el de permetre a Hezbollah de preservar el seu rol bèl·lic prosirià. Evidentment que Damasc empeny perquè el “partit de Déu” rompi amb la resta de la societat libanesa, però la pau només es podrà aconseguir si Hezbollah acaba prenent la decisió contrària i es desempallega definitivament de la tutela de Bachar El-Assad. Tanmateix, la bomba que féu explosió el passat dissabte al barri cristià de Beirut, no sols enfosquí les celebracions de la Pasqua, ans també desplegà una ombra immensa sobre el futur procés de pau.

About these ads

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 200 other followers

%d bloggers like this: